Bombeta de llum

2012-01-17T22:33:00.001+01:00

I què
si jo era una gavina
i ell, un mariner.
I què
si jo li cantava
amb veu blanca
volant, pel cel.

I què
si la mar lluïa
I què
si dos ulls verds.

El vent només mussitava
la trista, morta dama
del dol d'aquest enyor.

I què
si ell era maridat
i jo, llunera.
I què,
si reia seua estrela
de nit, al port.

I què,
I què
I què
I què
I què
I què més vull
que no vull
aliens tactes.

Però això ara,
a tu gavina,
volant sola
a vós trista dama,
enyorament
mentre un mariner sopa
lluny del vostre port
en una llotja qualsevol,
és tot.

Women's Revolution

2012-01-11T02:32:00.001+01:00

Si m'ullprenc no és per la teua bellesa
sóc una Dona, sinònim de guerrera
Mai tindré port, no sóc princesa
no entenc sinó la bombeta del poema

Sols em conforme amb la lucidesa
Melissa sóc, estimulant i antiespasmòdica
ni rumb, ni dol, ni sol: millor llunàtica
combatent de la vida no guarida de cruesa

Occiré amb la meua lluna oscada l'enemic
que dóna mort a les dones guerreres
Si m'ullprenc, és tan sols de cada una de les llibertes

Impregnaré flaires coloraines mentre somric,
mort l'ensurt, sense volta enrere, pel món
escriurem la història de la Women's Revolution

Plena de vida

2011-10-29T00:15:00.000+02:00

Potser l'esbarzer s'enfilarà per les parets de la casa
com m'enfile jo ben a pleret, pels mots d'esta nit.

La llum en el seu punt més àlgid amb el sol coronant-la
i els pardalets cantant i volant i l'olor tarongina del taronger.
I tu, sobre les teues dues joves cames amb el davantal blau i blanquet
en la pica de pedra d'enfora escurant quatre plats amb l'aigua del dipòsit
ben rodejada de dues fanecades de bancal verd de terra roja
entre les teues roses roges i roses i ataronjades i blanquetes
entre els teus gesmilers i entre la muntanya i entre les casetes d'hort d'un o dos veïns
i al fons l'espai que ocupa encara el convent on anàveu per pasqua a berenar la mona.
I tu, sobre el teu immortal somriure mirant les figues de pala, buscant romer per a la paella.

Jove i encara que no massa esvelta,
també vaig i vinc d'endins de la caseta del Portell i duc els plats a la pica de fora i els escure
i mentre, lleugerament alce el cap i mire la meua muntanya i escolte els pardalets cantar
i mentre els gossos solts van corrent enfangats per tot l'hort i juguen a barallar-se
està la mare collint les tomaques i el pare plantant albergínies i encenent el motoret.
I també m'encanta passejar per l'hort i veure com creixen les carabasses i olorar les roses
o traure la butaqueta i asseure'm molt descalçadament a l'ombreta de la raïmera
mentre mire el que fan els gossos, el que fan els pares i mentre llig
de sobte, com un raig de llum et recorde plena de vida.
Vius amb tots nosaltres i amb la teua natura que ara estimem i ens uneix.

Potser, quan cresca fort l'esbarzer s'enfilarà per les parets de la casa
com m'enfile jo ben a pleret, pels mots d'esta nit.

9 octubre 2011

2011-10-28T23:38:00.000+02:00

"Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble
(de no ser res si no s'és lliure)"
Estellés/ Obrint pas

Ahir fou el dia del país i de la mocaorà:
celebràvem, enamorats de la terra, l'aniversari del nostre poble.
Els carrers de València els emplenàvem nosaltres
amb dolçaines i tabalets i amb castells i amb xarangues.
Ser valencians, ben bé ho sabem tothom, no és gens fàcil:
pels carrers de la ciutat de València hi havia també
els partidaris de la GAV,de la Rita i del Camps dels ovaris...!
No hi hagueren ben bé incidències si més no, el desagradable encontre.
En acabat, quan la nit queia sobre la ciutat i sobre les estreles
tornant cap a casa veuríem encara les falleres, les que van vestides de "valencianas"
"valencianas" disfressades de valencianes reals.
Doncs un vestit no les farà mai ames de la nostra identitat
i tampoc mai escriuran "gairebé" ni "aleshores"
i tampoc mai estimaran res més que uns vestits recarregats
de l'època dels sainets i de les coentes.
Displacentment, hi eren i hi serien ...
però la lluita ens donarà el que el poder ens ha pres i ens pren.
Perquè ser valenciana no té preu, no té mida
i mai s'estimaran més que la farsa.
No ens comprareu i mai no podreu mesurar-nos.
No tenim preu, no tenim mida.
Som i serem un poble
alegre, unit i combatiu.

Lluna llunera

2011-09-24T12:09:00.003+02:00

Lluna llunera,
minvant minvant,
ja lluna nova.
Fugaç, plena de llum
ni melosa
ni dolcenca.
Lluna lluerna meua
creixent creixent,
Flor de la parra i
del taronger.
Lluna llunària,
valenciana
es gronxa al cel.
Lluna lluerna llunera,
esta nit es solta la cabellera...

4 + 1 desficis

2011-09-13T14:14:00.000+02:00

I

La gran força dels moments de la vida
la superem amb l'aigua imprescindible
dels amics que ens fa nadar
fins i tot, a contracorrent.

II

Melodia i poesia:
dues dones més exquisides que
per l'hivern el xocolate a la tassa .

III

Som mirall trencat
aparentant estar sencer
en reflexar l'amor.

IV

A la lluna de València gronxant-se,
hi ha un amor que va a minvant
com minva tota cosa.

V

No hi ha res tan maldat
com en un mateix idioma
capgirar-ne tots els mots,
Amic Poema.

No em demanes

2011-09-04T23:44:00.000+02:00

L'escriptura tenaçment clàssica,

harmònica, sonora, estètica

i ben rimada dels escriptors banals

que van i vénen sense dèries

que van i vénen ocultant la vida de les coses

no me la demanes.

No em demanes,

una rima ben rimada

ni el sonet que no sabré mai fer

però si vols, humilment,

pots demanar-me

fer vibrar l'arc de cada mot

amb la sageta del que sent.

Breus dèries diàries

2011-09-02T23:27:00.004+02:00

Quan vint-i-sis paraules més endavant llija la següent pregunta no podrà negar que mai se l'ha preguntada. Aquesta és la gran pregunta, la del gran dubte existencial: l'amor realment existeix o és una fàbula?

Potser amb l'amor va ocórrer el que sempre he pensat que va passar amb la Bíblia i amb les altres religions o escriptures sagrades ( sense voler ofendre als creients i amb tot el respecte vers ells ). La meua absurda teoria per a passar l'estona és ben simple: algú a mode de conte o narració, les va inventar amb tal força, amb tal convenciment, que les ha fetes creure als altres devots. Per això, les altres persones creients les viuen, les senten úniques i especials. Fins i tot, hi troben la solució als seus problemes, la salvació de la vida, no tenen dubtes existencials. I, per què no amb l'amor? al capdavall, té la mateixa intensitat de fàbula, té elements màgics, soluciona problemes fàcilment i també ens fa sacrificar-nos, esmicolar-nos a poc a poc.
No cal anar més enllà, malgrat que tothom observa que amb l'amor -el de les parelles, el sexual- no ocorre el mateix que amb la fàbula de la religió. No perdura tant, no és tan eficaç, no ens garanteix res segur ni ens fa sentir millors persones.

Per què no? potser és que aquesta història mai es podrà acabar d'escriure precisament pel grau d'indescriptibilitat que posseix perquè està lliure de cap dogmatisme, perquè no sap ser demagoga amb la veritat.
Per què no? potser és que allò en comú entre les religions i l'amor encara ningú ho ha intentat posar en marxa. Us deixe escrita deu paraules exactament més endavant la clau per trobar l'amor: creure-nos-el.

La llum del meu amor

2011-09-01T16:40:00.003+02:00

" la llum del nostre amor és una flor que es tanca "
Quimi Portet

La llum del meu amor
té els peus tímidament petits
i passeja descalçada per la meua rocallosa cova.
D'estirp salvatge,
impregna l'aroma que la gent olora:
sap a blau llis suau del cel i
sap a blau brillant rugós de la mar.
La meua cova abraça un Falcó que
fa el niu d'entre roques.
M'agrada sortir a observar-lo
tot plegat, mentre m'habita
entre vol i vol,
quan se'n va i torna
i quan no se n'adona de què el guaite.
La llum del meu amor
esta vesprada no emprendrà cap vol
car les ones esmicolen amb força
el niu que les roques serenen.
La llum del meu amor,
escletxada per la marea,
esta vesprada no esguardarà
cap Falcó, feroçment bell,
no amarat de la llum del meu amor.

" Jo vull anar envers tu a l'encontre "

2011-08-16T01:28:00.003+02:00

"Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa."

A.March

Pretensiosament,

li diré ara:

la llum de meus ulls

li és deutora perquè

vós sou la flama,

amb la flama, la llum.

Só, jo, la fosca,

amb la fosca, la claredat.

Puix que voldria cremar-me

en vostra flamarada morena

no sé per què no faç lo que volria!

Abruptament,

m'empleneu el camí de llum càlida.

Cremeu l'amor,

l'amor us crema la vida,

la vida us és cremant i

cremant són vostres llavis plens de seny

sobre la ferocitat -pel moment ben mesurada-

quan vostre bes

cau sobre meua pell

com en la nit

cau la rosada.

IV crits, ben necessaris

2011-08-07T20:53:00.000+02:00

I

La blancor fresca del terrat
després d'allò que mai tindrà color.
Lluny de la terra del meu Amor
però sota un mateix sol i vent.

El gust meu pels plaers menuts: Simplement
et besava la galta un bes meu, Dolçor.
T'acaronava els cabells d'esplendor...
com et bollia el somriure, Xiquet!

Nugant piercing amb piercing.
Amarrant llavi amb llavi.
Despullant esguard amb esguard.
Encenent mos amb mos.

Viurem cada instant molt lentament entre
hores massa ràpides.
Repetirem a cada cop, millor
a cada cop, més ÚNICAMENT.

I N D E F U G I B L E M E N T
dos esquelets
i
un secret vestit d'amor
es difuminaven, a l'horitzó.

II

I et vas girar i em vas dir:
sempre portant-me la contrària.
I sense donar-me temps a reaccionar,
el teu bes als meus llavis
com la llet a les sines de la mare.

III

Si jo fóra una gavina seria marinera
o, més bé, pirata.
Iria descalçada
sobrevolant la mar d'Ausiàs March.
Observaria alguns protagonistes dels poemes
d'Estimada Marta en les platges desertes
dels folls d'amor.
I sempre, sempre,
aniria blanca, nua
a guaitar-te.
Jo reposaria en alguna roca de les cales
d'aigües cristal·lines;
no a les aigües de Mallorca sinò a les d'Alacant.
Et robaria totes les mirades amb la pell,
tota jo, ben pirata.

IV

Esfondres turons al meu costat i
desemboques riuades de felicitat
al bell mig de la mar de Jo mateixa.

X grapats de versos

2011-07-25T19:46:00.000+02:00

Desdejune tostades untades d'amor,
esprem la teua mirada vivaç,
m'embriague amb la teua dolçor.

II

El vent ets tu que, piano, em parla.
Si t'escolte, em despentines l'oïda.
Vent marí, Vent salobre!

III

Sóc juganera amb tot tu, el teu cos.
Seriós rius mentre et palpe els cabells.
Juguem a mig no entendre'ns.

III

M'estime molt la vida. Allò difícil
és que hom t'estime passe el que passe.
Vivim, no debades, a foc lent.

IV

L'estiu li desfà el niu
i ara viu quan riu
i sols riu quan mires.

V

Ara mateix et confeccione amb mots.
Acuradament bell, t'assec al meu costat
- Per què no? - ben nu.
Vull que em despulles amb paraules.

VI

A tres quarts de set,
la nuesa és llibertat.
Allibera'm d'aquest tros de tela vella.

VII

Sé que no em despertaràs perquè vols
guaitar-me mentre descanse.
Somie en l'alba i en el crepuscle.
Em sent cuidada, mentrestant,
pels teus ulls que m'acaronen.

VIII

Balles, jovial, amb la perfecció de la joia.
Vine a ballar a la meua dansa de foc.

IX

A mossos grans, rodons i ben quadrats
et devore pel crestall dels meus pits.

X

Unim melic amb melic,
cor amb cor.

.

2011-07-13T18:53:00.000+02:00

<< Duc un petó menut al cap dels dits que et cerca enjogassat.>>
Maria-Mercè Marçal ( Bruixa de dol )

Sents, Amor? el cant groc dels ocells
enceta la nostra pugna com cada estiu.
Serem, vida, volant pel desert els més folls
i durem als ulls la llum del caliu.

Jo també duc un bes menut als llavis
que et cerca enjogassat entre mirades.
Si véns amb mi viurem mil dos desvaris
per sobre d'un mar salobre de foc d'estreles.

A la cintura hi duc, ben cosit, el neguit.
Amor, estimem-nos per a no ser engrunes
d'aquesta amor deu que es lleva el vestit
quan la foguera del cor s'emplena de flames.

Al cor, gravat, hi tinc els nostres noms en un sol crit.
Gosa dir-me, criatura, que m'estimes
i esclatarà la vida, ben alegre i plena, de nit.
Hi brindarem, rodolant entre besos i arraps, si m'estimes.

Entre les tomaqueres del teu hort

2011-06-10T18:54:00.000+02:00

Arrambats entre les tomaqueres del teu hort,
hi ha dos pirates
per vaixell duen somnis
per capell la mar
entre dialectes i temps fugisser
no hi ha temps per estimar.
Entre les tomaqueres del teu hort,
hi ha dos pirates
i ara fugen al llom d'un tractor
dos peus enfangats
sobre el vent descalçats.

CAPÍTOL PRIMER

2011-05-14T23:55:00.007+02:00

Només uns segons d'esbufecs del vent que gronxava els pardals negres per volar més lleugers i més lliures quan emprenien el vol, cantant alegres i fins, des de les teulades i des de les xemeneies dels terrats pintats de blanc del seu carrer. Vols i cants i la intensitat d'aquella verdor dels arbres que no s'havien cremat i que no es cremarien mai. Contrastava el cel ras, ple de blavor, sense cap núvol que interrompira tal textura. No s'escoltava res més si no era, de tant en tant, algun nen que escridassava quelcom a les llunyanies mentre jugava alegre. La veu del vent ho feia emmudir tot de sobte amb el seu tacte de primavera. I la pregunta que ella es feia. No podia parar de rumiar-la mentre es mirava aquell paisatge tan bell que li omplia els ulls, mentre el vent li allisava els cabells, mentre tocava amb els dits la llibertat que la deixondava dels seus somnis de cop en pensar. Allò que l'esgarrifava era la complexitat senzilla de la qüestió: què ocorreria ara?

Amb els peus damunt la taula de la terrassa, s'ho cavil·lava envoltada de màgia abstracta i alhora material d'aquelles vistes i d'aquells sentiments. Tancava els ulls ben fort, respirava molt a fons plenant la panxa d'aire i el cor de passió, tan agudament, que s'esdevenia en una fiblada molt forta. Quasi com un llamp poderós que tronava al seu interior, com un enfortit ressó d'aquella pregunta que se la rosegava per dintre com ho feien els corcs amb la fusta. Tenia els mugrons endurits a sota de la tela de la samarreta i el el vent s'encarregava d'acaronar-li'ls, tranquil·litzant-la. A poc a poc, sense adonar-se'n, es desfeia els cabells de tant de toquejar-se'ls, inquieta, tot esmicolant-se la ment.

El cap li esclataria tard o d'hora. I és que, li calgué oblidar-lo per tornar-lo a trobar. Havia estat massa temps farta i una nit, entre balls i riotes, hagué d'enfrontar-se a la retrobada que sempre resultava, entre ells dos, innesperada i atzarosa. Topava amb els ulls d'aquell xic. Els seus ulls eren massa tendres i es pensaven tenir el dret per encendre en desori rostolls de calma i vides serenes sense permís. La conversa entre ambdós alhora que conversa, era excusa per estar-se més a prop l'un de l'altre. Els llavis que xarraven i xarraven i que es movien de pressa i de tant en tant, somrients, estaven a dos mil·límetres a fregar els seus.

Aquella nit, havia sortit amb una de les seues poques i bones amigues. Havien decidit les dues passar-s'ho bé, xarrar, contar-se els embolics amorosos, les angoixes. De tant en tant, fumaven algun que altre cigarret de liar en la terrassa del bar que venia set cervesses a sis euros i les donava amb un poal ple dels etiquetatges d'aquestes que la gent havia anat adherint. I en acabat de fer tot això, volien anar-se'n a casa. En definitiva, volien fer el que elles anomenven " una nit de tranquis ". Però com sempre, acabaren comboiant-se i anant de festa, anant a ballar i anant a ofegar les penes sota els glops de l'alcohol.

En entrar al pub i veure aquell xic que tant havia significat per a ella i que havia deixat en suspens, sense donar-li cap oportunitat, li demanà a la seua amiga que anaren a beure un copet de cassalla per empassar-se millor la pregunta què podria passar entre ells, que sempre es feia i mai s'atrevia a intentar solventar com un jeroglífic.

És que, el fons pou de l'espera havia vessat tota l'aigua de la seua breu, amarga i endolentida paciència al llarg de quatre anys i estava a punt de quedar-se eixut. El seu cap era com un gran crit quan els peus se t'enfonsen en la sorra d'una platja que t'estimes tant que quasi és teua i xiscles molt a gust i de debò però no aconseguia aclarir res. I és que, aquesta vegada, en un atac de naturalitat i d'assassinat a la vergonya que sempre li havia impedit aconseguir els seus objectius, li proposà de quedar.

Mentre ella, recordant tot això al terrat blanc pintat de somnis de sa casa, entre el sentiment únic i compartit de mil cosconelles que li escorcollaven la panxa com cercant l'impossible, s'observava la preciosa vegetació de la muntanya. De la seua muntanya. I la muntanya també es deixava contemplar, cada estona ho feia amb més esveltesa de dona madura i segura d'ella mateixa.

Quants cops havia estat pensant que volia ser com la seua muntanya, com els pardalets tan lliures i feliços que cantaven i volaven alt, molt alt ? Ara, sols li quedava esperar la resposta d'aquell xic que li arribaria durant els pròxims cinc dies i que tant la inquietava.

No podia parar de toquetejar-se els cabells que volaven al vent desfets i enfadats, mentre el seu cervell s'espremia cruelment com una taronja quan algú vol fer suc costosament esprement-lo i colant-lo per beure-se'l i fer-la desaparèixer ràpidament; oblidant el que li ha costat el procediment d'esprémer i en acabat, de colar.

Bon viatge

2011-04-28T11:52:00.001+02:00

Senyera sense blau,
senyera sense senyal,
senyera mutilada.
A les parets trencadís de colors,
columnes amb capitells plens de taronges,
vidrieres amb senyeres,
amb roses roges,
amb grocs,
amb aigua.
Tumult: molt d'aldarull i
el clec, clec, clec, clec de les monedetes en caure de les màquines i
la gent i les seues bosses, la gent i la parla a mig brogir.
De tant en tant, el clàxon del tren que evoca aquells trens negres de carbó.
De tant en tant, l'últim avís per als viatgers amb destí Barcelona i Montpeller i
la dona que diu pel megàfon amb veu agradable " renfe llarga distància els desitja un bon viatge ".
I el banquet on observe i em sent observada entre dues dones.
I l'home que va fent fotos a la família
i els estrangers que al·lucinen amb l'arquitectura modernista de l'estació València-Nord
que a les parets té escrit " bon viatge " en molts idiomes.
Els passatgers, però, no sabran que la ciutat no els acollirà.
Primer, hauria d'acollir a la seua gent i ni tan sols la respecta.
Ciutat amb blau.
Ciutat sense senyal.

LA DALLA

2011-04-12T17:41:00.002+02:00

Llegia uns versos estellesians que contaven
com un home havia mort a València
atropellat per un tramvia.
Aleshores, m'he posat en el teu lloc
i m'ha invadit una por horrible
i m'ha invadit una gana bestial de parlar-te.
I simplement vull dir-te
que no vaig a pensar-te mai així
perquè la Dalla no t'ha mort,
has destrossat tu a la Dalla molt abans del moment final.
Rosa fresca plena d'alba,
que dus la llum del moment recordat als dits encara tous,
Rosa fresca blanca,
que només clou en la nit per a somiar,
has derrotat a la Dalla amb tota la teua gràcia vital.
Perquè fores ple de vida. Perquè vius.
Has derrotat la Dalla i la derrotes, la derrotaràs sempre.
La teua arma letal: l'amor a la vida.

RENFE GANDIENSE

2011-04-12T17:05:00.000+02:00

L'encant dels trens de carbó
com el que hi ha de mostrari en record històric
de l'antiga estació de Gandia
ja no hi és enlloc.
L'encant és algú
que agafa una guitarra,
compra un bitllet,
baixa unes escales,
puja al tren,
seu i
xarra animadament amb amistats
al penúltim vagó.
Jo, muda, me'l mire.
Es fon amb el paissatge,
igual de passatger.
És qui és: un passatge efímer que mai llegiré.
Me l'abandone
sense més penyora que mirades entre
anades i tornades
frenades i parades
cridòries i veus
gentades i més gentades.
Ell, ni se n'adona.
La màquina pronuncia: "València-Nord, final del trajecte".
La vida és el viatge amb tren i ell, passatger de la meua vida,
en un atac de romanticisme extrem,
company efímer des de les 16:55 fins a les 17:55, exactament.

No podem permetre

2011-03-28T02:48:00.002+02:00

No podem permetre que un jorn
pujant per unes escaletes de metall
allargassant impacientment la mà
en l'intent d'agafar la vida
l'esvarós cop ens resulte mortal.

Ambicionava,
abans que el cop mortal se m'obstinara,
un amor com els de les parelles normals.
I ben bé sabia que no podia ser.
O un amor de pel·lícula
que m'agradava imaginar
perdent el trellat per tu,
un poc més, en cada vers.
Vestit d'os cenyit a la cintura
com una bruixa blanca
amb tacons d'argent i
un cinturó vermell finet i
un pintallavis roig i
una cabellera solta d'atmetllers i
feta com una gran desfeta caragolada.
Seríem en un balcó d'un catorzé pis
tapats amb cubertor d'estrelles primaveral
la porta de número seixanta-nou, d'amor celestial,
d'una plaça urbana i sorollosa
que ens quedaria molt per sota.
Vigilant la ciutat des d'un gratacel,
torreó de l'urbs del segle vint-i-u.
Conversaríem mig bufats,
amb solemne sinceritat de valencians embriacs.
I em demanaries
(com en la millor escena del Titanic però a la valenciana)
darrere d'un tauler de dibuix assegut i posan-te les ulleres
que posara nua per a dibuixar-me i
jo ho faria amb molta il·lusió
amb la condició de vestir el teu collaret al meu coll
que duia en un jeroglífic daurat,
com el que parlaves tu,
el teu nom de dalt a baix inscrit.
Ambicionava,
sentir les teues mans en la meua espatlla
sentir versos d'Estellés musicats per Ovidi
a ritme tu i jo, "Els amants", fent-nos l'amor.
Encara duria el teu collaret...
Ambicionava,
Ai, Xiquet tot verdós, d'ulls oberts
t'ambicionava a tu sobre el meu pit tot nu
t'ambicionava a tu aferrat a la meua cintura, oint la lluna de València
Ai, Xiquet d'oliveres amb cabells de desfet...

2011-03-18T01:26:00.000+01:00

No Mc Donald's,
No fast food,
sinó fast poesia
d'escriptors que diuen ser humils,
de versos del passat que algú ha contat,
de tinta no viscuda i idealitzada.
Per què la ploma no sent cada mot?
Consumisme fast que s'encarena.

Càncer terminal al poble valencià

2011-03-03T20:16:00.003+01:00

" Valencians de postal combinant la partida,

senyor pirotècnic pot començar la mascletà "

Cultura, llengua i tradició de tot un poble en el seu espai d'història concret resten ara abolits. A la València castellana li hem d'ensenyar a parlar la seua llengua, li hem d'ensenyar a estimar la seua cultura i li hem d'ensenyar a respectar la seua tradició. El càncer terminal del Partit Popular ha estat tots aquestos anys fent la seua metàstasi i es presagia la mort del nostre poble.

La vertadera tradició de les falles consistia en cremar la fusta, que els fusters no necessitaven, al carrer. Més endavant, serà quan s'inventarà el llibret de falles on es narrarà una història al voltant dels personatges de la falla. Els vestits de fallera reals eren la roba que duien les valenciana de camperoles i treballadores de la terra i igual ocorria amb els hòmens això és, no existia el luxe ni vestits ampul·losos i elegants per a lluir-se. Respecte els coets i la pirotècnia, hi havia la necessària per a cremar quatre trossos de fusta, com ara nosaltres cremem les brosses i troncs dels horts.

De tota aquesta realitat, el càncer de PP n'ha fet un bon negoci fals, absurd i innecessari: En primer lloc, amb els vestits de falleres i fallers (de totes les edats, fins i tot nadons de pocs mesos). En segon lloc, amb els monuments de les falles on s'invertixen milers d'euros que acaben cremats. En tercer lloc, amb els casals fallers i tots els diners que això implica (construcció de l'edifici, recol·lecció de diners, contractació d'artistes per el·laborar la falla, etc.). En quart lloc, amb la contractació de les bandes de música que reprodueixen sons manipulats pel nostre estimat càncer del PP com el típic himne regional valencià que diu així: "Per ofrenar noves glòries a Espanya...". En cinqué lloc, el negoci que se n'extrau de la pirotècnia i la repercussió tan roïna que té en l'aire, l'aigua, els animals i l'atmosfera i el perill que comporta. En sisé lloc, el negoci del turisme que ve a València de tots els indrets del món. I per últim, l'engany als valencians mateixos de què les falles representen el seu poble, la seua llengua i la seua tradició cultural. I després de tot, és una fal·làcia muntada amb pretensions de negoci i de política.

En síntesi: benvinguts al paradís, al teatre, a l'auto-engany. Gaudiu de la funció que vosaltres mateixos esteu remunerant i no se n'adoneu. I després, todos a la mascletà. Aquest espai ha sigut patrocinat pel feu del PP.

XISCLAR

2011-01-31T00:01:00.002+01:00

Fort, fort, fortíssim; Greu, greu, gravíssim com un calfred en una pell tendríssima, com esgarrifar-se en un moment tou; farta, amb el cap alt comença a cridar al vent en la platja. Un crit que ensordeix el silenci, ressonador, com un buit. No triga gens en córrer plena d'ira, amarant-se en la sorra els peus forts i freds. Es gela, la seua pell ja no és tèbia. Els dits ja no són graciosos i rodons, són blancs, mortuoris. Rodolen llàgrimes inevitables pel pendent de la seua cara bruna i el vent com si estaguera molt enfadat, li desfà els cabells d'atmetlla. Xiscla amb la potència d'una turmenta, amb els turments que llança al mar, amb els crits ofegats que ningú escolta, amb el missatge sense color més simpàtic de tots. No pot esperar res de ningú i no ho espera, sols avança. Es mulla, mulla la vora del seu vestit en la sorra i en la mar. És de nit, és fosc. Res parla i tot calla i el que calla parla més que res. Perd i a cada cop que perd, guanya; es guanya a ella mateixa i s'agafa de la mà i no s'abandona, es fa companyia, s'abraça, s'estima, és fidel a ella mateixa, s'és sincera. Ara, corrent, sols crida fort com si l'empenyera un odi fet de turments, sembla un tsunami arrasant les nits d'encant als amants. Crida fort, fort, fortíssim; greu, greu, gravíssim i no deixa que els vaixells parlen ni que les ones riguen ni que els fars s'encenguen. El darrer esforç: xiscla afònica i ho apaivaga tot. Cau.

Gitana de tretze anys

2011-01-15T17:13:00.001+01:00

Gitana de tretze anys,
ja et depiles i quan els pits et creixen
i el sexe encara t'és un bosc ple de misteris,
la maternitat no et deixa jugar mai més amb nines.
Has estat violada per ton pare
i ara depens del teu home al que no estimes
i que et maltracta.
T'agrada llegir i suportes també mots sexistes en la literatura.
I l'educació no els parla a les teues filles de dones en l'art.
I la teua religió no et permet ser rectoressa.
I la teua raça t'afusella el dret a la llibertat, a l'autonomia de gata set voltes rebel.
I tu has vist, plorat, patit i callat i t'has rebel·lat.
Dues cames brunes subjecten una cintura de bruixa dolenta que va a tot arreu.
Esta vegada camines més enllà i ho fas per les teues filles, per les altres dones, per tu mateixa.
Dos ovaris i una sola per cridar la llibertat a arraps.
Dus, bruixa morena, un bolígraf amb tinta d'evasió per granera.
Forta i capaç, triomfes en el món de la literatura.
I eres peix sense bicicleta. I eres Safo orgullosa.
I les teues filles i tu sou muses de la feminitat
deslligades de la injustícia de la societat.

Bruixa blanca

2011-01-10T17:12:00.006+01:00

La bruixa que sempre va descalçada
es vist amb un vestit llarg i blanc
i duu els cabells solts, despentinats.
i amb un fermallet de gessamí és més forta.
La bruixa blanca ja no és
com un peix amb bicicleta
i va a tot arreu perquè és dolenta.
El seu bruixot l'espera
en algun itinerari ple d'ombra clara
o en algun carrer entortolligat
de l'urbs entre les torres de València.
Perquè sap com fer-li focs d'artifici
en la timba negra de la nit
i li demana un besot
i una riallada sempre que està trista.
La bruixa del color del riu Serpis
du per granera
un bolígraf amb tinta d'evasió.

Les dones del poble

2011-01-10T17:03:00.008+01:00

Les dones del poble agranen els carrers amb sabatilles.
Els homes del poble cultiven els horts.
Les dones del poble duen la cassola al forn.
Els homes del poble dinen i no escuren.
Les dones del poble van per caminals xafardejant.
Els homes del poble van al bar fumant.
Les dones del poble van a missa.
Els homes del poble miren les xicones novelles.
Les dones del poble tenen en casa corral.
Els homes del poble seuen en el sofà.
Les dones del poble cuinen d'ovaris.
Els homes del poble seuen amb cadiretes en el carrer.
Les dones del poble renten la roba en el llavador.
Els homes del poble no en saben ni on està.
Les dones del poble fan coques.
Els homes del poble no agranen mai els carrers ni mai cuinen.
Les dones del poble arrepleguen les nétes del col·legi.
Els homes del poble pregunten què hi ha per sopar.
Les dones del poble duen monyos, cara i roba neta.
Els homes del poble vesteixen la roba que les dones del poble netegen.
Les dones del poble cusen vora la finestreta.
Els homes del poble juguen al bac amb puro i conyac.
Les dones del poble van i vénen,
van i vénen sense parar sempre,
sempre foravileres de la vida.

Ingredients per fer-te

2011-01-10T16:54:00.002+01:00

Cabells d'àngel,
ulls de romer,
mans d'atmetlla,
peus d'anís,
llavis de xocolate,
orelles de canyella i ou,
pell de torró,
ungles de pasta de cacau,
nas de carabassa,
cul de nata,
sexe de xocolate blanc,
pèls púbics de mel
i tot tu,
Moniato d'amargors.

.

2011-01-10T16:49:00.000+01:00

Ressonen els plats de la cuina.
Ressona la televisió de l'avi.
Ressonen cotxes per la carretera.
Ressonen passes feixuques per l'escala.
Ressona, fins i tot, aquest bolígraf que amara fulls verges.
Ressona tot en la cambra.
En aquesta lenta nit d'hivern
quants joves es besaran pels indrets més salvatges,
per les cruïlles més inhòspites,
pels prats més boscosos?
Tot ens separa.
No hi ha cap vent salvatge que ens ajunte
ni que ens empenya.
Ja res no uneix.
Som estralls del got fràgil dels records.
Som cendres del foc encés del desig.
Ressonen mots sense sentit entre quatre grapats de màgia.
Ressonen bruixes boges pel cel.
Ressona tot en la cambra.

Vora la mar, dues ens incompatibles

2010-12-11T13:45:00.016+01:00

T'imaginava en una nit d'eixes que hi ha de vegades a l'estiu.
En la nit de Sant Joan, amb la gent sopant vora la foguera.
Tothom a les dotze de la nit se'n va i mulla el dit gorrinet en la mar.
És l'hora del correfocs i jo tinc por, molta por. I estic sola.
L'hora on surten les bruixes a passejar pel cel
i deixen el rastre brillant que nosaltres veiem en forma d'estel.
Jo que t'imaginava en una nit d'eixes agafant la guitarra i silent,
acompanyant-me també descalçat tocant acords de vent,
tastant l'ensucrada salobritat marina,
fugint tranquil·lament al meu costat
en un passeig des de Gandia fins a Xeraco,
enfonsant les plantes dels peus
i enfonsant els dits gorrinets
en la mar de sorra salada
de granets de sucre morè.
Jo que t'imaginava tombant-me
en un grapat els dos caent
en una abraçada ardent.
Amb l'harmònica i la guitarra a mitjan matinada,
vora les brases d'una foguera abandonada,
vora la solitària platja,
vora la platja d'estels.
S'oiria un blues composat de cabòries de vent.
I les sabates que ja no tindríem,
les sabates perdudes
vora la mar
i donaria igual si la mare li ho deia al pare
i seria més divertit encara
i menys encara aniríem per elles.
Jo que feia de les nostres
penyores de paraules incomplertes
un joc imaginari,
et pensava per sobreviure.
A l'albor dels ulls de la nit,
dues ens incompatibles.

DESIG

2010-12-08T18:14:00.004+01:00

El desig és un apaivagat llençol
que encén el llit de cendres grises
i aleshores, muda en cremants brases
el nostre cor ennegrit de dol.

Mossega la dalla del desig l'amor

-la dalla llunada teixida de mort-.

A mos rodó rosega la teua dolçor.

S'olora brisa d'olivera, d'hort.

El desig és una flama
despentinada en ones daurades,
d'aroma de llenya,
vestida d'ardors sobtades.

El desig són dos tolls d'aigua,
tacats del carmí d'herbes fresques.
És un paratge habitat d'ègloga
si totalment salvatge, em despulles.

Passeig càlid d'hivern

2010-11-25T17:33:00.003+01:00

Més que caminar, passejaven per un pont solitari, desert. Per un pont que els servia per a fugir de la ciutat i arribar a un món nou que no està en aquest univers. Hi ha algun far a la llunyania, hi ha algunes llums de la ciutat, que deixaven enrere, que encara es poden albirar a les nits d'hivern.

Duia ell una gavardina negra i pelfada que li calfava l'esmòquing. Anava ben abrigat perquè a poqueta nit d'hivern feia molt de fred i la rosada era forta quan queia amb gana. Acompassadament amb les passes d'ella, entre una conversa que sempre acabava amb agullonades, amb ironia, es punxaven. El resultat, no era un altre que un enuig massa tendre que deia moltes coses i encara més en deixava en suspens. Potser aquella era la màgia que sempre tenien a punt i entre mans. Potser allò mai moria, perquè mai s'acabaven d'acomplir els desitjos d'ambdós. Per la impossibilitat de cada instant vivia i vivia per la xicoteta possibilitat, potser era per això que eren necessaris l'un per a l'altre.

De vegades, la discussió acabava llevant-li tota la vergonya a la tímida jove i decidida i amb molt de caràcter el mirava, quasi desafiant-lo. Ell, la mirava sorprés i decidia ràpidament buscar-li les mans com un acte de perdó, com un bes després d'una disputa. A ella això la feia fondre's en silenci quan ho recordava sospirant amb els ulls fortament closos. Altres vegades, el rumb de la conversa prenia un itinerari rarament amorosívol. Acabava mossegant la mà de la jove amb una frescura juganera. Amb uns ulls salobres. Després de tot, ambdós s'acollien jugant entre somriures.

Ella duia un vestit de gal·la que la feia embellir molt. Ja no tenia tant de fred com al principi, ara ell l'abraçava. Acompassadament amb les passes d'ell i després que subtilment i amb naturalitat li passara un braç, íntim i amistós alhora, pel coll, ella aprofitava per mossegar-li fort i amb gana -amb molta gana- la barbeta del mateix color dels seus cabells fets de brill de sorra i començava, un altre cop, el joc incessant.

En acabat, arribarien a la fi del pont llarg i solitari. Allí, començava a tocar un artista qualsevol instrument al bell mig d'una nit gèlida però càlida i d'hivern. Es besarien abraçats, inseparables. En tornar, la gent anava a contracorrent -perquè ara al pont hi havia molta gent, gent vestida de gal·la- i ells tornarien passejant coordinats amb un ritme tranquil, contra massa gent ruboritzada. Més tard, mullarien els seus peus nus en la pell de la sorra. Més tard, hi hauria una parella caminant d'entre la màgia que desprenia el vent salobre d'aquella mar espectacular.

Impossibilitat.

2010-11-17T16:47:00.007+01:00

Perquè m'agrada, en dies com aquestos,
inssadollablement,
jugar amb el teu cos.
Ara demanes
que et bese
i jo et bese.
Un bes efímer
alhora que intens,
terminablement interminable,
dintre la tendresa d'una vergonya sobtada.
Un altre, demanes agosarat.
Com et complauria, dolçor...!
Girant rotundament les busques del joc,
ara et furte ràpidament d'un mos l'orella,
ara et bese lleument el nas,
ara faig simplement remolins amb els teus cabells,
ara passege pausadament la llengua, golosa,
pels teus llavis serens.
Amarada d'un vent verd,
tens la mirada
i la fixes, amorós,
en les meues gustacions.
Amorosívolament,
els meus cabells i els teus s'abracen.
Intipables.
Com ens complauríem, verdor...!

Presó de sorra

2010-11-10T00:37:00.002+01:00

Peus morens sobre l'arena cremant,
que fugen entre llàgrimes
deixant enrere tantes passes...
Al Sud.
Empresonats.
Obligats a carregar bombardejos
Obligats a carregar la trista mort
Us omplen la boca de silenci obligat.
A Aauin.Ofecs.Crits.Tirs.Sang.
Tolls rojos absorts per la sorra.
I les teues llàgrimes,
Oh trista xiqueta!
Oh dolcíssima meua!
-Sempre duc una foto teua a la cartera,
sempre duc el nostre record al cor,
sempre duc aquells moments
que em destrossen i em fan miques.-
I el teu somriure blanc
se l'ha engolit la teua graciosa pell negra.
I ja no tornaràs a riure
a la teua llar de teles,
a la teua llar de te,
a la teua llar d'amor,
a la teua llar del meu cor.
T'han furtat la infantesa
i ja no jugaràs amb nines de drap.
I seràs tu la nina.
I seràs tu el drap.
I et casaràs,
i obeiràs.
Estralls de vidre.
Avance descalçada.
Xafe enrabiada i fort.
Em talle.
Esclate en plors.
Notícies de vosaltres,
mentre escoltava uns acords
acompassats de Toti Soler,
mentre m'entristia dintre la meua vida,
la meua còmoda vida,
que sols forma part d'un sistema capitalista,
que sols em necessita per fer funcionar
tots els altres engranatges,
que no m'estima.
He retornat a l'agúnia.
M'he tornat a desfer.
No poder estar amb vosaltres,
abraçant-vos fort i més fort,
empenyent-vos contra mi com ho feia a l'estiu,
protegint-vos i calmant-vos en les nits fredes.
Junts i rebolicats com sempre,
recordeu?
Oh dolces criatures!
Quant d'amor ensucrat em porteu
des de la sorra trista del Sud!
des del silenci ensordidor de la presó!
des de la vostra sentència a mort!
M'he sentit impotent.
Encadenada.
Inútil ací quieta.
Miserable.
Lamentable.
Lentament,
una amargor rasposa
una verdor agra
una acidesa corrosiva
un enyor voraç
lentament,
mirant com alimentem els qui us fan açò.
veient la televisió, llegint el periòdic.
Mirant muda i cridant desesperadament,
però ningú escolta.
No els afecta.
Ja tenen prou amb el seu gran dilema:
Corte Inglés o Toros?
Bull.
M'encenc.
Flamerada d'ira.
Jo no he mort.
No he pogut morir sinó escrivint.
Jo no he plorat.
No he pogut plorar sinó escrivint.
Últimament,hi ha massa morts
morts de massa estimats com vosaltres.
Massa desgràcies.
Massa feixuc aquest pes insuportable.
Sent un dolor intens entre els pits.
Desgraciades criatures!
Tant de bo no fos cert.
Tant de bo.
T'allunyes mentre vas deixant petges roges
sobre el teu poble que queda ja lluny,
sobre la teua presó de sorra
d'on un dia,
surtiràs.

http://www.saharalibre.es/modules.php?name=Video_Stream&page=watch&id=248

Bellugava els teus endimoniats cabells...

2010-11-08T17:20:00.000+01:00

Bellugava els teus endimoniats cabells,
cabells daurats fets de brill de sorra,
mentre el teu cos tot despullat
sostenia amb el cos
tot el meu cos també escarit,
mentre la teua pell de bresquilla
mullava la meua pell de seda,
mentre els teus ulls de bosc salvatge,
mossegaven els meus ulls de castanya tendra.
Pugnàvem
entre grans riallades de complicitat,
entre besos bollint de follia,
entre tímida rebel·lia de joventut.
Rodolàvem
entre llençols blancs,
entre molls d'un llit vell,
entre tot un manoll de cames.
Grinyolàvem
ho fèiem grinyolar amb força tot
-el veïnat potser aturmentat
i les dones majors del primer
que anàven a missa cada matí
ens criticarien d'amagat,
a nosaltres tant ens en fotia-
i volíem que tothom ens escoltara
i volíem cridar més i més. I més fort encara.
I ensordir València amb els nostres crits.
I ensordir València amb el delit de set abrasit.
Bellugava els teus endimoniats cabells...

Pels carrers vells de València

2010-11-04T17:20:00.000+01:00

Juagava a imaginar-te amb mi.
Tots dos envoltats de l'encant
dels carrers vells de València,
perdent-nos d'entre les masses,
creuant corrent vies amb semàfors rojos.
Esborrant totes les passes a cada passa,
entraríem a la catedral i la comentaríem
-tu m'explicaries millor la seua arquitectura-
i jo aniria escoltan-te complaguda
i perdent-me en la pell del teu nas
que tocaria el meu nas fortuïtament
absorta pels teus ulls de color de prat,
fixant-me amb tot en un silenci ressonador
i amb ulls ben oberts i grans,
criticaria les relíquies
i criticaria la religió
i tu riuries còmplice
amb una lleu tebiesa plaent
i després, aniríem carrer avall
i potser, trobaríem un bar qualsevol
i ens asseuríem a la terrasseta del carrer.
I entre tota aquella gent en moviment
que passaria desapercebuda i sorollosa
marcant un ritme, de vegades accelerat,
de vegades tranquil a la ciutat,
beuríem la nostra pactada cervesa escumosa.
Emergint del llac verd obscur del capvespre,
tornaríem cap a casa
i ens vindria l'olor de castanyes torrades
i hi hauria el mercat tancant les tendetes
i decidiriem perdre'ns tornant
sense agafar el metro
com si no existira el temps.
Gaudint l'un de la companyia de l'altre,
arribaríem ja molt tard als Vivers
i ajaguts a la gespa verdosa,
sota un vel estrellat,
acostant indefugiblement el teu nas al meu nas,
palparies els meus cabells molls de rosada
i em diries un mot com el millor vers.

FARTA DE FÀSTICS

2010-10-30T17:11:00.005+02:00

Música d'Ovidi Montllor per homenatjar-te
en un dia massa gris,
amb massa nussos de núvols.

La guitarra majestuosament harmoniosa,
poderosa i esplendorosa,
va sonant poc a poc.
Sona conforme va cremant-se la llenya
de la foguera de la xemeneia
que observe asseguda al sofà de pell
- açò no ho havia dit mai,
però fa temps,
fa molt de temps,
que ja vam canviar els sofàs
on fèiem l'amor
i mai més els tindrem
i mai més els lamentaré-
i el foc em calfa pausadament,
com la bullint abraçada
que mai no tindré.

Ansiege que ploga.
Vull ja que ploga
d'una punyetera
i maleïda vegada.

Però Tu allà,
a l'altre costat,
sempre a l'altre costat,
sempre vies paral·leles
sempre amb alguna que mai s'havia fixat
com brillaven els teus cabells
sota l'espurna dels teus ulls
oberts i grans,
verdosos i maliciosos,
burlescos i tendres,
tous i palpables.

Què sensació més horrible,
voler ploure i no poder!

Jo, de vegades,
en dies ennuvolats com estos,
em pose a volar lleument pel cel
i també m'ocorre
que em pose a la pell dels núvols
i sent com senten ells,
l'aire a la cara,
la frescura intensa d'un vol tan alt.

Per fi ha plogut,
a càntirs,
amb unes gotes grosses,
grossíssimes,
cauen uns trons feixucs
ben aspres,
en banyar-me em raspen,
no m'empassen pel cor,
un pes massa pesat,
massa dolorit,
massa sofert.

He desistit.
I he començat a viure millor el món.
He començat a practicar la indiferència.

Perquè sí, ho proclame ben alt:
m'agrada escriure i escric.
Vull, algún dia, escriure
com ho fan els meus escriptors favorits.
Ho pense i efímerament
no estic tan lluny d'ells,
perquè jo també escric amb el cor.

Si he desistit,
si ho he entés ja d'un cop,
ha servit dins del mal per a fer bé,
perquè ja ho has aconseguit,
perquè ja m'has fet malbé.

M'importa ja poc,
ja no m'importe el més mínim.
Tampoc tu
ni els teus fastidiosos cabells
ni la teua cal·ligrafia
que jugava a imaginar.

I de sobte,
s'obren horitzons
sense enfilar la mirada pel teu cap
i sense enfilar la mirada pel teu cul.
Sense enfilar-me per un somriure massa maliciós.

He desistit.
Sé que em farà bé.
Perquè estic farta de fàstics, com diu ell.

Rosa Carmesina.

2010-10-24T00:49:00.003+02:00

A un estimat company.
Al meu Sputnik o
company de viatge,
Rafa.

Els artistes -no pas tots-, com bé diuen, han d'experimentar un sentiment
perquè després el públic s'hi identifique i l'experimente també.
Bé, doncs a mi em passa que en veure les teues imatges
no puc evitar-ho i tremole, ric, plore, m'emocione, recorde
i no puc tornar,
i no puc recompondre'm, em faig estralls
i davalle.
Aspire a fer-te un poema que no faré mai.
Un poema que, algun dia recitaré ben fort,
orgullosa d'esmentar-te davant les gentades.
Un poema que tendrament, anirà acompanyat per la bellesa d'una música.
Música que emanarà del teu baix
i amb la presència d'aquesta poesia musical,
d'aquest instrument, et sentirem encara més viu.
No he pogut evitar-ho: t'he pensat un cop més, alegre i àgil.
Viu dins la nostra xicoteta quotidianitat de la Safor.
Viu i clavat amb dents i ungles com carn i os, arrapant-nos el cor.
Viu d'entre la nostra gent.
Viu d'entre el nostre parlar.
I no ens fa falta més.
Restares poc temps d'entre nosaltres
i ara eres Rosa Carmesina
que creix al nostre fer i desfer de cada dia.
" Tenim un espai concret d'història
i un minúscul territori per viure-la."
No hi ha temps per a més:
importa saber la vida ben viscuda.
I tu, d'això en sabies massa.
Orgullosos de portar-te arrelats al nostre cor, dolça flor,
anem avançant i tu també avances amb nosaltres i vas creixent.
Et nodrim amb la sang de la memòria i amb l'amor.
Company, estampem colors a tots els indrets
i se'ns obre, com els pètals, el camí ple de llum per
olorar-te allà on creixes; Rosa Carmesina.

Mar esvelta.

2010-10-23T17:47:00.000+02:00

Pensava, amb moltíssima tranquil·litat.
El temps indefugible, lentíssim.
A fora, la tarda calmada i el sol baix.
Pels carrers, cap so de xiquets jugant ni cridant.
- Era, com quan tornava de València amb el tren i
vaig veure un antic company i vaig pensar,
quan després de saludar-lo, es va asseure
i va posar els peus a sobre del seient,
deixant al descobert una pell morena
i peluda, que hi havia a València massa cames
com les seues i el vaig ignorar. -
La mateixa sensació em bullia per la sang ara.
Sentia, molt pausadament, una indiferència
per si t'importava, per saber què senties.
Em sentia capaç de viure sense tu
i de saber estimar-te lluny.
I escrivint, vaig adonant-me'n,
que potser estiga tan tranquil·la,
que potser senta aquesta indiferència,
perquè, al capdavall, ens sabem dins la reciprocitat.
Perquè, després de tot, en la quotidianitat del gest
sóc vent salobre que recorre
la teva pell d'escuma i t'acarona
i et despentina en ones verdes,
sóc pluja de terra que et besa mentre rius,
sóc nit elegant i confusa que t'adorm.
Perquè, et sé i saben-te, visc.
I visc pacientment dins d'uns dies interminables.
I sé que mai llegiràs açò. I no voldria que ho llegires mai.
I no voldria que ningú em llegira fins ben morta.
Voldria simplement en tu, la reciprocitat.
Voldria en tu, el goig de cada instant.
Voldria en tu, la distància que més uneix.
Voldria en tu, un somriure esvelt.
Aleshores vaig despertant i em dic:
"Veles e vents han mon desigs complir,
faent camins dubtosos per la (llarga) mar".
Paciència de la salobre pressa.
I sobretot, gaudi (amb tu i sense que ho sàpigues)
de la llarga mar.

2010-10-21T21:39:00.001+02:00

"He tornat.Feia temps que no havia tornat."

L'interminable i feixuc pas del temps,
ha mudat el temps mateix
en terra i en fulles finides,
caduques, pàlides,
- d'un matís de terra aspra -
mortuòries i grogoses,
com el tallant so d'unes campanes
a mort que a València ja no s'escoltaran.
Irritable, d'una extrema sensibilitat
al tacte, com una pell eixuta, roja i amargada,
s'inicia el llangorós cicle de la tardor.
Aleshores, com una xicoteta esperança,
com un xicotet raig de llum càlid,
començaria el poema:
el càntir de l'aire s'emplenaria d'alegria,
d'una plenitud verdíssima i clarament
intacta que ningú podria palpar
més que endevinan-te, subtilment,
si fores arbre nu
de nobles arrels, molles de vida.
Bellament, series arbre vell.
Jugant a ser impur,
esguardaries a les xiques novelles
ocult entre fulles mortes de la tardor,
viu entre tant de temps abatut,
alegre dintre d'una llarga espera d'inespera,
parlaries amb la mirada juganera
i simplement,
les faries somriure.

Reflexions literàries post estat destroyed.

2010-09-07T13:20:00.002+02:00

D'una lectura se'n poden fer mil lectures diferents i pot fer-se ninguna lectura també. Una lectura pot convidar a no fer lectura i a descabellonar-se pel vent dels mots, esvaïnt-se per dreceres que insinuen noves imatges, imaginació pura. Passa que, per a llegir també hem d'estar segurs de nosaltres, de tot el que hem fet, de tot el nostre passat i segurs del nostre present. Passa que, la nostra vida és un jersei que anem cosint amb el fil de les experiències que van regides pels sentiments i que es manifesten mitjançant l'agulla dels mots.

Qui escriu un text, l'escriu pensant en ell mateix i des del present malgrat que faça referència a fets, a mots del passat. Merament són referències, mots que no canvien el passat. Quan la situació es complica, perquè el lector dóna pas a la seua lliure interpretació d'un text, pot fer malbé a qui l'escriu, però com a lector a l'igual que fa l'escriptor, pensa en ell mateix. Ací es quan puc dir que, la seguretat en un mateix és imprescindible. També, de vegades, la seguretat en persones que ens han estimat és la clau que obri o que tanca totes les portes. Quasi com un parany, com una soga pot resultar la lectura.

El més trist, resulta quan eixa persona a la que continues estimant i que saps que no pots deixar d'estimar, eixa persona que tu havies convertit en amic, en mà oberta, en abraçada, en somriure, acaba destruïn-te un text personal, íntim. I el text eres tu i també és ell. Vosaltres. En cada mot hi ha ruines de la vostra antiga relació. En cada mot viu l'experiència intensa i la defensa a mort del que un dia vàreu ser. Confiaves amb ell, que tu li estalviares mil mal de caps sense dir-li coses que pot ser ara solucionarien la situació. Esperaves que ell confiara amb tu. Tots els milers d'escrits que li han estat otorgats amb la sang de les teves venes, escrites amb el cor, amb la ment, amb pur amor. La comunicació sempre ha estat i és la solució per a un nou inici i per a una nova fi. I els mots dits han anat teixint i els mots no dits han anat desteixint i ara sols queden fils i fils solts, esmorteïts, desfets, destruïts. Sense adonar-te'n un fil com el més poderós i estimat, t'ha fet un tall per on sembla que la sang dels mots escrits vessa com si plorara i alhora anara rosegan-te per dintre fins acabar amb tu.

Malgrat això, tu, orgullosa i ferma, afirmes que tornaries a viure tots els moments compartits, que sempre l'has estimat a ell, que no hi han hagut altres espines clavades pel mig, que has passat de clavar-te espines poguent degustar cireres tan dolces com les que un dia foren els seus llavis per tu. Però sembla, que res conta i ara ell resulta ser qui t'ha demostrat que no et va estimar, que mai va confiar amb tu... Davalles.

Paratge nu

2010-09-02T00:36:00.005+02:00

Paratge nu com un cos d'home bru.

Hi ha Flors plenes de tendresa, és un bagatge ple d'oblits i de noves esperances amb peus nus de sabates, lliures, al vent; Passes no tan llunyanes i silencis abatuts per les ones d'una platja pròxima, pels cants d'un bosc salvatge amb veu de rierols i cants de gall a les matinades. Olor d'herba, de terra molla, de bresquilles, de maduixes, de plàtans; O més bé, olor a la sal molla d'aigua amarada en el teu cos nu i somrient.

Paratge nu de cadenes sedegoses, assolit, instant de màxim plaer. El sol és al seu punt més alt, àgil i fort, desprén rajos potents plens de vida, com un feliç somriure. Vibracions sobtades, com un encontre inesperat, com fugir de dos ulls verds clavats en dos ulls marrons. Impossibilitat i possibilitat de crear però, un món sense punts i sense comes i sense exclamacions i sense punts i a part i sense interrogacions finals d'una incoherència temàtica i gramatical.

Dies de vent, d'un vent que es converteix en tu i que en nits com aquestes de setembre, allarga les mans toves i palpa amb l'extrem dels dits sensiblement, molt suaument i poc a poc, lentíssimament, els cossos de les noies que prenen la fresca. Rerefons d'acords de guitarra clàssica, ritme tranquil i quasi eròtic, per acompanyar dues cames nues i una camisola que tapa dos pits i dos mugrons nus, una camisola teixida de vent, vent ara nu i acaronant uns acords com la millor nana de bressol en nits d'insomnis o de massa somnis impossibles. Com mots a cau d'orella, com demanar un bes. A sobre, la lluna poderosa, com els potents rajos de vida del sol.

Perquè típic però cert: Sol i Lluna, al cap i a la fi, no són tan diferents.
Paratge nu com un cos d'home bru.

Olor a tu, company

2010-08-26T13:39:00.003+02:00

Llegint els mots del meu savi poeta, t'he recordat. He començat a pensar que la mort és trista perquè les persones som egoïstes i individualistes per instint. La mort ens és trista als que encara estem vius, però i la mort que viuen alguns vius, no és més trista que la simple i estúpida mort?

És bella la vida, és genial compartir moments amb altres persones que estimes i que t'estimen, però la mort també és un moment per a compartir amb les altres persones, sols que més llarga, més absent, silenciosa i plena d'enyor. D'enyor no de tristesa.

T'he recordat llegint uns versos, i he pensat que vam ser feliços quan estaves entre nosaltres. Tu, potser no pensares massa la felicitat que otorgaves amb petites coses. No es que eixample els fets del passat, sols els narre, te'ls agraïsc sense més.

"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la". No tenim temps per a res més, i el temps se'ns ha quedat curt a tots, ningú esperava açò ara. Però, realment, has viscut en el teu espai, has somniat, has rigut i has plorat, has viscut i has mort, a l'igual que morirem la resta.

No podíem negar als familiars més pròxims que xafares missa. Perquè ja t'he dit que la mort és trista perquè les persones som egoïstes. Realment, no sabia com voldries que celebrarem la teua mort, perquè mai vaig parlar amb tu d'això. Estic segura que xafant missa, no. Però, company, bell amic, estigues tranquil i seré, perquè en som molts els que no vam xafar missa per tu, tu havies d'assistir a la cerimònia, quasi com una obligació, estic segura que m'entens.

Escric per a tu, tal i com sé, i perdona'm per no poder escriure millor, però escric tal i com sé i tal i com em fluix l'escriptura des del seu bell naixement al cor, pel seu llarg viatge a través de la sang que em bull i vessa per la punta dels meus dits, fluïnt, projectant-se finalment en unes tecles d'ordinador, en una pantalla.

En realitat, llegint estos versos, he pensat que m'hauria agradat llegir-te'ls per fer-te homenatge, davant de totes eixes gentades que s'uneixen i que s'aborronen i que senten i que ploren. Davant dels desconeguts, davant dels sords i davant dels muts, davant d'amics, companys, estimats i estimades, davant del món, amb el vent de cara, fort, alt, clar i orgullosa de portar-te sempre ben arrelat a mi, ben endins, te'ls escric ací tal i com te'ls diria als quatre vents:

"AQUEST SILENCI", Miquel Martí i Pol

Aquest silenci nostre deus vetllar-lo
tu, des de lluny, amb la mirada encesa,
amb aquells ulls tan clars de quan somreies
i compartíem tots la teva joia.
També nosaltres et pensem, i ens omples
la quietud de fondes placideses,
de llocs, de noms, de veus que no canvien.
Tot, pel record, se'ns fa més assequible,
i és com si un vent suau dictés preguntes
que podem contestar només miran-te.
Vas viure poc entre nosaltres, i ara
ets un jonc que creix sol a la ribera
del nostre fer i desfer de cada dia.
Mai cap tempesta no podrà arrencar-te'n,
i si algun cop un vent d'oblit et vincla
quan et redreces altra volta, esclaten
tots els colors i et sentim molt més pròxim
vetllant com sempre aquest silenci nostre
des de les teves clares llunyanies.

Al ventre del vespre

2010-08-19T20:50:00.005+02:00

Al ventre del vespre estant,

comença aquest bell cant,

un cant que sols parla de vós.

Us anomene com m'anomeneu,

vós, angelet, boniquet, rei, mireu:

anit pel carrer dels anegelets vaig caminar

era nit calurosa per a l'art d'estimar

era nit impossible per a amar.

Vós, no sabeu com us odie

us odie intensament dins la follia d'amor

us assetge mentre somnie

vós, sempre sense cap remor

us estime, grat amor.

Imagine moltes dolcíssimes èglogues

on vivim els dos feroços dies

Imagine dos cossos

l'un i l'altre d'ambdós melosos

I el vespre va perint

I vós em feu anar morint

Que per dos verds ulls com els vostres

no hi ha millor hostes

que els cossos nostres,

serem dos monstres

I vós em feu anar morint

mentre el vespre va perint.

DISCOTEQUES NO, RADIOTEQUES BORDES

2010-08-19T14:55:00.006+02:00

Una de les primeres discoteques va sorgir a l’Alemanya dels seixanta, quan la banda de música que solia tocar en una sala de ball no estava disponible, haguent-se d’escoltar una gravació d’ells fent-se emprar la musa del tocadisc i el que s’anava convertint en el DJ, que barrejava les cançons.

El més normal és que a una discoteca s’escolte música de discs barrejada per un Disc Jockey. Però, sembla que últimament aquesta concepció de discoteca ha estat espatllada pels quatre gats que es creuen DJ i no tenen cap experiència ni cultura sobre aquest assumpte. Per això, ací a casa nostra, a la platja de Gandia, les discoteques s’han convertit en “radioteques”.

Explicaré aquest concepte amb més deteniment: Els DJ de Coco-loco per exemple, són persones que es dediquen a punxar cançons famoses per estar en el lloc número u dels quaranta principals, cançons de reggaetón moltes vegades masclistes, cançons de merda. En una discoteca actual com aquesta, no hi ha cap concepció de la múscia electrónica del segle XXI, ni de la música en general.

Però ningú diu res sobre el tema. Quan vas a Coco-loco, a Falkata o a Bacarra, sembla que estigues anant a un bordell de putes i drogues i últimament, d’agressions amb armes. Perquè tot el qui va allí, no va a gaudir de l’estona i a ballar. Més bé, van a refregar-se amb altres per veure si mullen o no aqueixa nit i també a veure si entre les drogues i el seu estil “bacala” d’anar amb navalla, aconsegueixen un poc de diversió fent-se creure el matxo més imponent de tota la “discoteca” i elles, les més guapes de la Safor.

A més a més, sense afegir un últim detallet: el glamour. El glamour traduït en xiquetes de quinze anys escotades, curtes i ben pintades, el glamour traduït en “bacales” amb navalles, el glamour traduït amb l’agressió a la discoteca i al DJ, el glamour de posar la ràdio borda, el glamour d’anar ben vestit.

Per què no ens miren l’etiqueta de la roba per poder entrar, ja que el DNI no fa falta? Va com va, amics.

2010-08-16T13:30:00.002+02:00

Asseguda vora la finestra vaig conversant amb la pluja. La pluja té una veu fina i és tranquil·la i molt plorona. Avui s'ha posat a plorar per totes les tristeses del món, plorava per morts, per atemptats, per injustícies, per agressions i plorava suau. Suau queia pels meus carrers i deixava la toqueta dels núvols grisa, com una espineta que no surt, com la vida pura. Pura com la veritat més transparent, com el sentiment, rodolava per les galtes de la mare terra i parava ben dolça quan ho feia. De cop i volta, s'airejava molt i es tornava boja i enfurida. A mitjans d'agost, sempre vestia de rosada i es perfumava en acabat, amb l'olor de la terra ja molla. Moll, calat, xop, aiguós, mullat, la pluja deixava el poble amb el seu cant suau i lent, calmat i sense cap pressa. Ens feia adéu amb la mà vestida de transparències, de rosades de nits d'estiu, de dolçor, de draps molls.

PREGÓ DE LA VIDA

2010-08-15T19:25:00.006+02:00

La caverna fosca, el rebany a dintre negant-se la vida exterior. El sol radiant, la vida que mor i naix, els animals a fora gaudint dels plaers vitals. Amb tot açò, vinc a pregonar vers les activitats místiques de les festes dels pobles per la seua inmoralitat.

Com cada any, hem de suportar en el llibre de festes el vist-i-plau del Rector amb el manual d’instruccions per anar al cel o la seua salutació: “(…)tothom deu estar vigilant per a controlar-se a si mateix i no pas ésser atrapat per allò que no sigui cristià”. Aquesta afirmació ja nega la vida i els seus plaers, suposa "l’autorepressió". Una agressió a l’instint humà per predicar la mort. Bé doncs, si la mort és tan bona, si vosaltres els predicadors de la mort i el rebany de creients d’aquestos ansiegeu un món cristià i cast, per què no moriu i ens deixeu tranquils als terrestres amb les nostres impureses vives?

A més a més, les festes són com un ritual de xamans: cada dia es dediquen a un personatge místic. Açò és una fal•làcia radical: l’església s’omple dels jovencells i jovencelles més impurs i ateus de tot el poble i en acabades les festes, resten les quatre amargades ovelles del rebany de sempre. Per si no era poc, hem de presenciar les processons pels carrers que exhibeixen escultures cadavèriques, sofriment i amargantor per a dir-nos: seguiu el rebany tant com pugueu! Caldria, aleshores, qüestionar-se per què hem de reprimir els nostres instints si des que vam nàixer tenim el pecat original.

Però, realment algú es preocupa pel sentit religiós de les festes? Ningú va a les festes d’un poble per anar a la “santa missa en honor a la Mare de Déu del Carme” i en canvi tothom està a punt per a les orquestres i per a embriagar-se i divertir-se. I aleshores, per què continua el pes de la gran hipocresia de l’església? Pensareu que no molesta i que és historia i tradició. Doncs ha estat i és una història criminal i una tradició pudenta i plena d'amarguesa. Es tracta d’un crim, és la violació greu de la llei moral.

Si és així, heus ací el pregó: que visquen les bacanals i la inmoralitat, visca la vida animal i els seus plaers. Que visca la comprensió de la mort com un cicle més de la vida.

UNA ODA PER A DOS.

2010-08-10T15:07:00.008+02:00

"Fent i refent el verb estimar

amb l'art d'una rara saviesa,

sabent morir a cada moment

i estar al costat per sempre".

Blanc, blanc, blanc,

un vestit blanc

del teixit d'un núvol

del tacte de la bresquilla maura.

Vestit blanc,

llarg, fi i de lli

com la frescoreta

d'una nit estrelada d'estiu

que recorda als colors de Van Gogh.

Colors que van dibuixant

les llums dels teus ulls negres

que ens divisen

en la clara foscor de cada moment.

Gentades reunides en silenci

per fer-te,

per fer-vos,

un homenatge interior,

individual

i íntimament col·lectiu

que compartim amb un mot llegit

o amb una mirada molla.

El vostre tacte com la frescura del blanc,

com la blancura de la frescura

i com la frescura de la bresquilla,

ens acarona els indrets més íntims del cor

i aleshores us recordem,

com si d'una harmoniosa melodia

tocada amb la passió

per les mans d'un baixista,

per les mans d'un guitarrista,

es tractés.

Dues sendes que no esborren,

que no pereixen

i que necessitem

sempre ací

per guanyar camí

al camí enganyifós.

Dues mans que es fonen amb l'ambient,

amb els ulls d'aquesta nit estrelada

i que acompanyen la cançò feta nana.

Al bell mig de qualsevol cançò,

de qualsevol somriure,

d'una pluja intensa,

d'un sol radiant,

d'un vestit blanc,

d'un acord,

sempre hi haurà dues sendes

que com els ulls d'aquesta nit

il·luminaran l'itinerari a seguir.

Perquè després de tot,

Ítaca no és més
que el gaudi del viatge intens

i no l'arribada.

I companys,
amb una fraternal bellesa,

us confesse,
us dic,

que la vostra aventura no ha mort ací,
perquè ara viatja ben endins
de cadascun de nosaltres.

Perquè tenim el tresor de la màgia,

perquè gaudim de poder tenir-vos ben endins

i sentir-vos profundament

com una acaronada,

com dues mans

en una nit estrelada d'estiu.

INTERNET, UN PRIVILEGI

2010-07-27T20:31:00.002+02:00

Internet és tot un privilegi que en aquesta societat podem gaudir en molts llocs públics, en moltes cases i que quasi tothom té. Però, algú s’ha plantejat quines conseqüències negatives comença a tindre?
En primer lloc, a l’àmbit administratiu hem de fer matrícules per a les universitats i beques per a estudiar, per exemple. I pròximament, haurem de fer declaracions de la renda, inscriure’ns a l’atur, fer la nostra assegurança de vida i tot això, pel magnànim avanç d’internet.

I ens fan creure que estalviem temps i diners. Realment, estalviem treball a molts funcionaris. Emprem el nostre temps complimentant sol•licituds burocràtiques que després hem d’entregar en institucions públiques, havent-les imprés en les nostres cases. I si, després de tota la feina ens hem equivocat, haurem de tornar-ho a fer tot. Tot això sense cap ajuda d’un funcionari preparat, però l’error haurà estat nostre i un altre cop, haurem de tornar a començar.

Tot això, si parlem de persones que tenen uns coneixements d’informàtica bàsics per saber com s’obre un ordinador i per saber com s’utilitza. Això sí, abans hem de tenir un ordinador i una impresora. Amb totes les despeses que això implica (llum, internet, tinta, ordinador, impresora, fulls, temps i molta paciència ).

I no fa falta demanar ajuda ni dedicació a cap funcionari, ja que hi ha agències que es dediquen a fer aquesta burocràcia. Aleshores, diem gràcies a aquest gran avanç d’internet, el que ens lleva temps i diners a nosaltres i treball a funcionaris que continúen cobrant el mateix sou cada mes. I es que, les noves teconologies ens fan creure que avancem mentre retrocedim.

Si realment volem ser una societat avançada, fem que anomenar professional a un funcionari no siga un eufemisme. Fem que el nostre dret a conèixer per avançar no necessite d’agències. Exigim el dret a triar com volem presentar les nostres sol•licituds i com volem ser atesos, com volem ser tractats i escoltats.

Emprem la clau de la llengua per entendre’ns i per exigir els nostres drets com a ciutadats, mantenint el llum de la lucidesa engegat per il•luminar la drecera quan calga i per caminar, ferms, sense caure i avançant.

SARGANTALLA

2010-06-10T15:23:00.001+02:00

Sargantana de muntanya
va trepant
per la teva espatlla nua
roja de sang de cirera
negra, "mi negro"

arriba fins el teu cul,
   mentre dorms
et palpa delitosa

et gires
va besan-te
els llavis carnosos
els pits graciosos
el "melic" bonic

davalla

       fins
   el
        teu
                 sexe
                          i
          gemegues
        i
sues
        i
         mors

                      despertes.

2010-05-27T11:06:00.002+02:00

Avui m'he retrobat en la dona amb un vestit de flors

i cants d'ocells que portava sabates de pell d'arbre

i de frescura d'aigua,

que m'ha ensenyat el seu somriure de raigs de sol

i els seus cabells teixits de fils d'or es mullaven

en el llac dels desitjos i somnis retrobats.

La plenitud esclatava en un matí alegre

en un àmbit vivaç i voraç que donava la mà.

La pell de cristall i seda fràgil com l'aigua del llac

i fina com l'olor del color de terra molla,

s'anava descobrint poc a poc,

després d'haver-se llevat el vestit de fulles,

després d'haver-se quedat càlidament nua,

després d'haver-se mudat en flor,

t'acaronava amb el seu olor de carmí

que et feia tornar a la drecera del bosc

de paraules que som nosaltres,

i t'agafaves de la mà a tu mateix,

et despullaves per entrar en el llac dels somnis i desitjos

i tot seguit, tornaves a mudar-te en vestit de flors

i arracades de cants d'ocells,

fíníssimament tendres

les teues mans,

que s'obrien

prenent les meues mans,

érem un capoll despertant

en una matinada musical,

blanca i calurosa.

Al bosc de nosaltres mateixos,
la primavera estant.

La mort més bella

2010-01-24T15:44:00.007+01:00

Estic orgullosa d'ésser del teu dolç, valent, fort i femení estirp. No saben, la profunditat d'una mirada, el passatemps dels instants, l'humor de la vida i la fragilitat dels mots. Això tu ho copsares, com la intuició femenina que diuen que tenim, fins i tot en els moments més inconscients sense jo dir-te res.

Sols llàgrimes llunyanes, alienes a mi entre dols i penells. Sí, t'enyorava però em sentia bé. No em feia falta plorar. Jo t'hauria fet una festa, la més pura i fina, la més bella, com la teua presència que em fa forta Flor de Gessami, hauríem anat a dansar amb el vent, a beure'ns la sal de la nostra amargura, a soltar les cadenes de l'enyorança que ens empresonava. Ens hauríem aferrat a la blancura d'una roba de seda, fresca, fina. i jeuríem tranquil·lament en l'arena, en la gespa, en la sorra de mar, fóra on fóra, abraçan-te amb el cor.

Tenen ovaris, estes coses de la vida, jo mai t'hauria guardat en una caixa. I mai no et vaig guardar. Si et confesse açò, és perquè jo et vaig convertir en flor i en arbre nu, per poder palpar-te i olorar-te amb amor i per crèixer de les teues fortes arrels. Et vaig depositar acuradament en l'alba, en els records del present, en la lluna blanca, en les flors d'olors i colors com tu; perquè eres Flaire de Gesmiler.
Blanca Floreta, has esclatat nua i muda en un àmbit tan alegre i viu com el de la mort que t'homenatge, perquè no has mort i cada cop eres més forta. La mort que jo t' homenatjaré sempre és la de la flor més bella; perquè eres i seràs For de Gesmiler.

La més gran

2010-01-23T17:32:00.006+01:00

Aspirava a poder fer-te un magnànim poema, una gran oda que et fera ressó al món, com les que fan els meus poetes preferits, però sols narrar-te i posar veu a la teua vida humil fa ombra a totes aquelles coses que ja no m'importen. Tu sola, ressones i fas ombra al sol mateix.

La teua mort mai m'havia esglaiat, car de morts com la que vivies en vida no hi havia cap. Jo vaig viure amb tu eixa mort i ho vaig agrair, ho agrairé sempre. Els primers moments sempre són els més durs. Per a mi, fou el moment en què et vaig veure la cama amputada a l'hospital. Després d'això i d'acollir-te en casa, gràcies a la mare, perquè si no, hauries anat a un geriàtric. Recorde, les primeres experiències sobre com posar-te l'orinal, com alçar-te i posar-te del llit al sofà, sobre com animar-te quan em deies que volies morir i ploraves, sobre com afrontar el teu càncer.

Però sobretot m'encanta recordar quan et reies i et pintaves i tornaves a fer olor de gesmí. Fins que una de les teues últimes nits, amb tots reunits com t'hauria agradat a tu, perires com l'àngel més pur i bell del cel, amb la innocència d'una son poderosa que et va deixar descansar després de tota una vida d'insomni.

Mentre prenia la teua mà encara càlida, recordava aquells dies en els que em deies " tens el cel guanyat". Tot un plaer cuidar-te, tornar-te el favor, el mateix que vas fer tu amb mi, en la meua infància, en la meua vida. Jo sols podia projectar el que tu em vas aportar, com una deixeble més d'una de les més grans. Tu sola, ressones i fas ombra al sol mateix.

Olor a tu.

2010-01-23T17:01:00.003+01:00

No et recorde amb tristesa, t'enyore.

Formes part del meu cor.

Primer, et bevies el gotet de llet blanca, sense sucre

i tot seguit, et menjaves una poma.

Després, et punxaves, perquè t'ho ordenava la diabetis.

T'agradava fer-te les celles, maniosa de tot pèl.

Després, et pentinaves,

et pintaves els llavis del color de la maduixa,

et posaves el teu vestit de primavera,

els teus collars plens de vida,

i els afegies a la teua medalleta d'or de la mare de Déu.

Tot seguit, baixaves de casa

i al voltant dels gessamins,

vora el solet d'hivern,

collies els capollets rosats per fer-te un fermall

i te'l posaves al pit.

Ja asseguda i perfumada,

prenies el solet d'hivern.

I al cap d'una estona,

pujaves a casa

i la impregnaves

amb la teua essència de gesmí.
Perquè no et recorde amb tristesa, t'enyore.

Formes part del meu cor.

Per sempre més amb mi, amb tots.

Perquè t'estimem bestialment.

El tacte.

2010-01-02T12:46:00.003+01:00

Pell de pruna, de bresquilla amb tacte de vellut suau i de fresc perfum, eren les seues càlides i acollidores mans. Li encantava sentir les mans càlides dels amants secrets dels seus somnis que durant tot un trajecte a casa en un cotxe vell i còmode, li prenien les seues mans sempre gèlides pel fred i l'acollien com si d'una abraçada es tractara. Mentre, no es sentia sola, i li venien mil olors aromàtics al cap, primer, transformava l'olor de les brosses cremades d'un hort a fum d'encens, després, acompanyada pel tacte de les paraules d'aquell que li prenia la mà i l'acollia amb la seua mirada de prat moll, de camp fresc, de bosc salvatge, es tranquil·litzava. I ara, quieta, relaxada, es parava a pensar. Quantes vegades havia pres les mans d'una persona i li havien infós olor a fruita, a tacte càlid, a tacte de vellut suavíssim? Quin tacte havia sentit junt a cada tacte? Era poc, però intens. Així, l'estòmac i la gola se li feien un nus, i li deien a l'orella que estava enamorada de la vida i que la vivia en poques vegades, però intenses, com la pell de pruna, de bresquilla amb tacte de vellut suau i de fresc perfum d' aquelles càlides i acollidores mans que l'acompanyaven poques vegades però intenses i li solcaven els paratges més secrets dels seus adintres muts. Havia decidit gaudir d'aquell acolliment, ja que era un dels pocs que tindria. Aprofitava el moment.

Un lloc nou...

2010-01-02T02:15:00.004+01:00

"Vaig tornar a passejar

pels camins dels horts,

pel garrofer de Joana,

pel caminal de Ròtova."

Aquesta vegada caminava pel mateix camí que ja havia emprés tantíssimes altres vegades però era molt diferent. El poblet s'endevinava a la vora del riu Vernissa per on ella havia viscut tantes emocions i tenia un fum de records. Des que era xicoteta havia estat jugant pel garrofer de Joana, anava amb la bici fins a la venta d'Andreu i fins i tot, quan ja era més major, havia anat a Ròtova per aquelles terres. Eren les terres d'un lloc nou. Eren el fruit d'haver viscut, d'haver fet i desfet el passat per millorar el present i el seu futur. Però no era un camí fàcil i ja ho sabia i a més a més, s'ho agafava com un repte més per superar-se a diari. Ara mateix, alenava riallera, pels caminals asfaltats mentre anava envoltada del cant de l'aigua, de l'oxigen dels ocells i de la frescura de la vegetació que feien esgarrifar-se la seua pell tendra. Era una bellesa horriblement insuperable. Mentre, asseguda, agafava una taronja i la pelava, deixant-la nua i suament dòcil, i amb els seus dits de seda, galló a galló, la prenia i se l'arrimava a la seua boca i la mossegava amb gana i la feia seua. Després, portava els records a les sendes més tristes i tranquil·les i les transformava en les sendes més belles i insuperables, especialment úniques, d'aquell camí d'angoixa i de silencis que segons deia un poeta, era la vida. De bell nou, als peus del Vernissa, s'alçaven, com dos sines madures de mare, les muntanyes que havien alletat les terres del poble on ella vivia. Tenien una vegetació verda, uns horts plans i ordenats estrictament, on quasi sempre hi havien petjades de jabalins que baixaven a les nits, quan ningú els veia, per alimentar-se. Era un tot i un res d'antiguetat i de novetat, d'experiència vella i novella, de dolça amargura i de realitat utòpica, quan anava a llegir sota l'ombra d'un arbre a ple migdia, mentre entre línia i línia, saludava a les dones xafarderes que caminaven per aquells terrenys fèrtilment cultivats. Estava orgullosa de saber apreciar la bellesa digna d'una natura amb poders de deesa, ja que no tothom era capaç de fer-ho. De vegades, recordava alguns besos apassionats, en els indrets d'aquell laberint salvatge per on ella caminava. Havia estat pensant molt a l'aire lliure, entre les muntanyes amb sines de mare que l'havien amamantat, i amb ajuda del riu d'aquella història com a poble, d'aquells secrets com a persona, d'aquells esguards que havia gaudit i que li quedaven per gaudir en terres de la deesa natura, en terres d'un lloc nou. Caminava contra la llum del sol, deixant a l'ombra una silueta d'enyor i reprenia, mentre, l'olor a terra mullada i a flors polenitzades per les abelles, reprenia un nou camí, però aquesta vegada, el camí era dolç i la reflexava a ella, brillant i somrient.

La Platja.

2010-01-01T21:19:00.001+01:00

El vent pentinava els cabells, del color de la sorra, de la nostra platja. Ella amb els ulls plens, blaus, verds, portava el perfum salobre de les sirenes que al bell mig d'aquestos, com el propi mar, es banyaven sota la mirada de la lluna. Caminava sobre l'horitzó sense fi claríssim dels records salvatges de la seua pròpia juventut. Les gavines jeien al seu niu càlid de la part rocallosa dels seus braços situats al port, mentre el far llunyà li accentuava els ulls que es veien més encara degut a la intensitat de la lluna plena, més feroç i voraç que mai. Es fonien nit, lluna i platja, com l'amor més fort i difícil de comprendre i saber viure. Els vaixells s'albiraven com xicotetes taques de llum fixes sense rumb que li feien brillar els seus ulls plens, blaus, verds. Per les fràgils i sòlides pedres de les venes, duia la sang de la vida, sang de vida plena i marina, sang de vida viva. Harmoniosament, la musicalitat generada amb els instruments que bategaven als seus pits en forma d'ona, afinadíssimament sensibles, es feia notar als seus ulls plens, blaus, verds, de tristesa accentuada per una nit clara, per una dona potent, per la magna lluna, que la consolava mentre el vent li pentinava i li despentinava els cabells llisos i fins, del color de la sorra.

Lluna

2009-12-30T00:51:00.013+01:00

De les dones, què en podríem dir?

La lluna és una dona que està penjada a l'arbre del cel,

com la fruita més dolça,

i sempre du un gran somriure pintat als llavis.

Si la mireu bé,

veureu com observa les altres persones

com petites taques brillants

que van formant un mantell de llums

i colors que empra per calfar-se en les nits fredes.

La lluna és una dona rossa i blanca,

molt fina i bonica

que juga a pintar-se els llavis

quan ninguna persona estrellada la veu.

A la lluna li agrada eixir a la terrassa dels somnis

per escriure versos lliures

i per soltar-se la llarga i rossa cabellera.

I no sap que després,

el seu príncep blau,

el dels versos inventats en les nits ansioses,

la besarà esborrant-li el gran somriure amb que du pintats els llavis.

Definició d'Amor

2009-12-29T15:51:00.001+01:00

L'amor és la catarsi de la pel·lícula de la vida.

Viatgera, somriu.

2009-12-28T14:33:00.007+01:00

Al darrere duus pesant la motxilla dels oblits ordenats que has transformat en experiències velles i que fas servir com a estri per pensar quin és l'amor perfecte. Potser la musa de l'amor ha desaparegut de l'Olimp i t'ha deixat al bell mig d'un desert o d'un mar o d'una glacera. Bé, doncs, agafa el fil de cada experiència i empra'l per fer una xarxa, per fer una flassana o per fer-te un abric. I, viatgera, no passaràs mai més fam al mar, ni fred al desert o a la glacera dels sentiments. Tot seguit, alça el cap ben alt i agafa't el cor ben fort perquè ara ja hi ets tu mateixa, lliure i sense penediments. Somriu sempre.

LA PRESÓ DE LA SORRA

2009-08-01T14:56:00.002+02:00

Des de l’antiga Grècia, la paraula persona significa màscara. El tema que tractaré és un clar exemple de com les persones som allò extern, influenciable interpersonalment i a través dels mitjans de comunicació, persuassives, conformistes, obedients a l’autoritat, submisses, etc. Tanmateix, no cal generalitzar.

Tan sols som una màscara més. Individus que participem en aquesta farsa. Sí, fins i tot, vivim en aquest teatre des que vam nàixer. Dia i nit, escoltem a la ràdio, als documentals o als informatius, de què anirà la pròxima obra i quin serà el paper assignat a cada actor emmascarat. Però no ens interessa res. Mirem on mirem, la sala està repleta de fem i fem. El nostre olfacte, a mesura que passa el temps, aprecia menys aquesta insuportable pudor. Potser açò siga el problema. Els espectadors estem massa còmodes al nostre seient i adoptem un conformisme modest. De sobte, va minvant el soroll i s’apaguen els llums. Tot està a punt. Els actors, aprofitant l’olor, es desitgen molta merda, s’obri el teló i comença la funció.

[Vull ara, fer un punt i a part per a dir-vos (si encara no se n’havíeu adonat) que açò era una xicoteta metàfora sobre la meua visió social del món.]
I per acabar d’introduir el tema, citaré un bell proverbi àrab:

“Entre la veritat i la mentida pot no haver més de quatre dits, la distància que separa l’orella de l’ull. Perquè el que t’han contat pot no ser veritat, si et deien mentides. Però el que tu has vist amb els teus propis ulls saps que és cert, i per a tu innegable ja. Allà on vages després proclamaràs aquella veritat, de la qual ets testimoni, i que no et deixarà, perquè l’has vista.”

Aquesta, una de tantes obres, s’esdevé al Sahara Occidental. Per a situar-nos: un desert àrid, amb un clima de temperatures molt elevades de dia, i molt fredes de nit, i precipitacions escasses. Un país subdesenvolupat i no reconegut a hores d’ara. Amb una comunicació insuficient i amb molts habitants sahrauís que subsistiexen gràcies a les ajudes d’associacions com ara l’ ACAPS (Associació Comarcal d’Ajuda al Poble Sahrauí). Cal destacar l’estat d’extrema pobresa que es viu i l’angoixa ocasionada a milers d’habitants a causa de la repressió per part del poder alauita i al Mur de la Vergonya.
Aquest és un mur de 2.500 km de llargària que separa a la població saharauí lluire de l’ocupada pel Marroc i deixa aïllat el 10% del Sahara, on es troben les majors poblacions i les riqueses (mines de fosfats). On cal destacar l’ajuda, per exemple, de la Coalició Internacional “observatori per als recursos del Sàhara Occidental” (WSRW), que va denunciar a la companyia nord-americana que s’encarregava d’aquesta feina. Aquesta guerra constant on s’exposen les injustícies del territori, qüestions polítiques front a la irracionalitat d’altres potències del món, etc. Com l’exemple d’abans, impliquen tindre un exèrcit preparat per lluitar en qualsevol moment. Els EEUU i l’estat espanyol, territoris implicats directament al conflicte, han signat nombrosos acords comercials. També hi ha altres motius per recolzar el Marroc, com el cas de França: qüestions d’estratègia militar, ja que el Marroc és una zona des d’on França controla fàcilment tot el Magreb.

El mur, fruit d’una política interesada construït al 1980, ha estat emprat per a qüestions bèl·liques, és a dir, per motius innecesaris, amb armes, i polítics pel mig. Aquest mur simbolitza un perill permanent per als habitants nòmades i els seus animals, i que, exerceix un paper separatista entre les famílies i la seua felicitat. És necessari tindre un exèrcit armat i preparat a l’aguait per si esclata algun enfrontament. Açò suposa l’existència de 180.000 soldats encarregats d’aquesta tasca. En conseqüència, els homes (ja que les dones no poden anar-hi, reflexant-se ací un paper masclista en la societat) han d’abandonar la seua família per tal de jugar-se la vida, mentre que a la família els queda la desesperació de saber si tornaran a veure els homes una vegada s’han acomiadat d’ells.
Mentre que aquesta és la vida de molts homes, altres són desapareguts. En total 310 persones desaparegudes des d’octubre de 1975, van ser alliberades en juny de 1991 sense haver estat mai jutjades ni condemnades per cap delicte per les autoritats marroquines, que han negat durant 15 anys l’existència de presoners sahrauís al Marroc.

Ara analitzarem la burocràcia que han de sofrir aquests exdetinguts. En arribar amb la seua família deuen presentar-se cada dos dies al comissari de policia i no poden desplaçar-se per les ciutats sense una autorització especial, acompanyada de la garantia d’un tutor responsable del seu retorn. Açò és una prova més de l’abús que sofreixen els sahrauís i la seua condició social, que en aquest cas no és de llibertat. I més encara, en tornar, cap empresa, ni pública ni privada, pot oferir-los treball. Per tant, aquest és un alliberament buròcrata i ben hipòcrita. Cal posar-se a pensar en aquest ambient per sentir-se una mica més impotent davant aquesta escena. Les qüestions polítiques no deixen d’estar presents. Aquests “presoners” són acusats de demanar la independència del Sàhara Occidental. Els assignen el paper de pertànyer al Front POLISARI (Front Popular d’Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d’Or).

Els arrestaments i les tortures continuen practicant-se a les zones ocupades. La violència és present a les manifestacions pacífiques dels habitants d’Assa, Smara i l’Aaiun, cosa que demostra que el govern marroquí preferix mantindre la seua dignitat i l’orgull abans que negar-se amb la raó, mitjançant les paraules i respectar, així, els drets humans de les persones; incloent-hi la llibertat, la igualtat i la solidaritat, així com també la tolerància activa que s’obté mitjançant el diàleg per tal d’arribar a entendre’s amb els altres, clar, si es vol arribar a una entesa. Però no hem d’oblidar que els mateixos que apliquen aquesta violència ho fan des del poder, des del seus còmodes i frescos trons on mouen el dit i moren persones, perquè és la forma d’entesa a la qual volen arribar. Però, tant se val, ells ja han exterminat una part de la plaga i en acabar el joc, resideixen altra vegada igual d’avorrits.

Per una altra banda, cal admirar aquesta vida al Sahara que és possible per moltes associacions. Principalment, es troben els campaments de refugiats que hi són als Daira o municipis. La població refugiada a Tinduf està repartida en quatre campaments anomenats Wilaila o províncies que són: Smara, Aaiun, Ausserd i Dajla. On el fonament de la societat són els xiquets i les dones. Aquests són el centre vital, i la càrrega que tenen assignada fa que puguen tirar endavant. Gràcies a aquestes persones que han tingut suficient consciència crítica i capacitat per crear associacions amb la fi d’acabar amb aquest problema, els xiquets poden gaudir d’uns estudis, d’uns aliments i d’un nivell de vida, encara que molt baix i injust. Des de 1991 es du a terme a tot l’estat espanyol el projecte de “Vacances en pau” (consistent a fer activitats durant tot l’hivern al País Valencià, per exemple, com obres de teatres, venda d’objectes relacionats amb el Sàhara, etc) on les famílies interessades en el projecte, l’objectiu del qual és finançar el viatge en avió dels xiquets sahrauís, de set fins a dotze anys tot i que hi ha excepcions per a aquells que estiguen malalts, hi col·laboren per a què puguen gaudir d’un estiu especial. En arribar l’estiu, aquestes famílies sols s’han d’encarregar de procurar la manutenció d’aquests, una experiència única. Realment és meravellosa ja que ells ho agraeixen amb cada gest, sols hem d’observar les relacions amb els seus tutors i la gent del seu entorn (abraços, besos, plors en acomiadar-se al mes de septembre, l’amor en la mirada i els potents somriures).
En arribar al seu poble els xiquets els portaran a les famílies un missatge solidari de recolzament i ajuda. També s’ofereix a aquestes famílies que han fet de tutors durant l’estiu, la possibilitat de viatjar al Sahara per a conèixer millor la seua cultura, el seu entorn i la seua situació quotidiana. Cada vegada són més conscients d’aquesta realitat i a causa d’això es realitzen manifestacions a l’estat espanyol, com la de Madrid on el passat quinze de novembre del 2008 ens reunírem més de 10.000 persones de tot l’estat, per reclamar la independència del Sahara. O bé, a través dels mitjans de comunicació com Internet, per on es consciencia els individus de tota mena del que està sofrint aquest poble, mitjançant pàgines web, on de vegades, s’hi ofereix la possibilitat d’expressar l’opinió. Es tracta de denunciar la falta de llibertat d’expressió especialment sobre assumptes relacionats amb la monarquia del Marroc i la disputa sobre el Sahara Occidental. Perquè, per exemple, són constants les censures de revistes que tracten aquests temes tan “sensibles” condemnades per difamació i amb multes que poden arribar fins a la ruïna, afegint-hi temes com per què l’estat espanyol no deu impedir que els nouvinguts en sol·liciten asil i protecció, etc. També cal dir que la televisió, el mitjà més present en la societat i més consumida, per sort o per dissort, que un periòdic per exemple, no juga tot el paper que podria ja que sols tracta els temes que li interessen al seu manipulador. Clar està que malgrat aquests impediements per adonar-se’n del món real, qui vol viure conscient tracta de fer-ho i qui vol viure una vida com els romàntics de l’època, ho fa.

D’una altra banda, cal explicar l’imprescindible paper de la dona sahrauí en la seua societat. Mentre que els homes no estan a les seues khaimes, pels motius explicats abans, elles, que no poden anar-hi amb ells perquè són dones, construeixen dia a dia la casa, pedra a pedra, de l’administració econòmica i social del seu entorn. Causa aquesta, per la qual les relacions en el si del grup social s’han modificat un poc, sense passar-nos-en de la ratlla, respecte al paper de la dona. Per exemple, la dona té llibertat per a casar-se amb qui vulga, així com té dret al divorci i l’autoritat dels xiquets igual que l’home; però així i tot, els casos de divorci són molt pocs.

Les dones han estat integrades en programes de formació per a oferir-los l’ensenyament de les gestions als campaments i per a saber respondre en el futur a les exigències de la República sahrauí. S’han dut a terme en escoles exclusives per a dones i, de vegades, centres mixtos. Aquesta última informació ens permet situar-nos un poc més en el context de la dona, encara apartada.

Ara bé, és necessari que en tornar els homes de les seues ocupacions actuals, en siguen les dones les que no abandonen de la seua posició social fonamental, perquè ja està demostrat que elles estan igualment capacitades que els homes per a realitzar els mateixos treballs, ja que elles no sols valen per a l’administració i organització de la llar, sinò també per a viure com a ciutadanes lliures, amb drets d’actuar, defensar i participar en la seua societat. Tot i que l’aspecte negatiu és la difícil acceptació igualitària de la dona; si no, les dones també estarien al front del mur. Actualment, existeix una desigualtat que pot evolucionar cap a la igualtat si les dones no es conformen amb la seua posició en la jerarquia de la societat saharauí.

Les dones i els homes en les seues khaimes o vivendes, practiquen el costum de beure el te (hi ha tres tipus de te): el primer amarg, com la vida; el segon, dolç com l’amor; i el tercer suau, com la mort. Aquestes dones vestides amb les seues melfes, sovint bones per a protegir-se de tempestats de sorra i també fruit de la religió, tot i que els homes de vegades porten burka, ells se la poden llevar i les dones sols a la seua khaima, practiquen aquest ritus, una cerimònia que és part de vida dels refugiats, dels combatents que lluiten al front per la llibertat, als nòmades repobladors de la RASD (República Àrab Saharauí Democràtica) també als representants del Front POLISARI en l’estranger i en general, tot un culte a les famílies.

Al parlament de la RASD, república presidencialista, on el president és Mohamed Abdelaziz, li correspon el poder legislatiu, el control executiu i la mobilització popular. Dirigeix i gestiona la vida als campaments i a les zones alliberades.
Cal ara, explicar la situació política que originà aquesta lluita actual per l’autodeterminació del poble sahrauí. A l’any 1884 començà l’ocupació espanyola del Sahara Occidental fins a l’any 1935. El principal motiu d’autarquia és l’extracció de fosfats, interessos econòmics de la zona. Als anys 60 l’ONU decreta la descolonització dels territoris no independents i es transforma en una província espanyola. Més tard l’ONU exalta el dret del Sahara a la seua independència i insta a Espanya a celebrar el referèndum per aquest motiu als anys 70.

Paral·lelament es fan les primeres extraccions de fosfats amb 150.000 tones. A l’any 73 comencen les conscienciacions dels sahrauís i les accions armades contra l’exèrcit colonial espanyol. Un any més tard, s’acorda, secretament entre Marroc i Mauritània el repartiment del Sahara i el Front POLISARI incrementa les accions armades. A l’any 75 l’exèrcit espanyol abandona el territori sahrauí i aleshores el Marroc inicia la Marxa Verda (civils acompanyats de l’exèrcit, desfilant) i l’ocupa; el Sahara Occidental deixà d’anomenar-se “Sahara Espanyol” (cal destacar que actualment Espanya continua éssent la potència colonitzadora i administradora fins que no se signe el tractat d’autodeterminació).Ací hem d’observar l’actitud de dues cultures que conviuen però són totalment diferents, es toleren però no s’accepten com a una unitat total. També hem d’evitar altres tipus d’actituds envers la cultura com: aquelles que accepten l’etnocentrisme (desembocant en xenofòbia, aporofòbia o racisme), o l’actitud romàntica de qui per combatre l’etnocentrisme exagera la seua pròpia cultura, o la parálisis cultural on l’individu defensa la seua tradició exageradament a causa de la seua visió estàtica de les cultures. Per tant, hem de practicar una actitud intercultural on les diferents cultures mantenen una igualtat en tots els àmbits. La diversitat social tant dels ecosistemes, de les persones o dels animals és necessària ja que estem condicionats pel medi i pels factors biològics on les manifestacions diverses i diferents enriqueixen la nostra espècie humana amb les seues vessants: les formes de pensar, de vestir, formes d’originalitat especials i diferents, etc.
Aquest és un factor més que influix en el color de la màscara d’aquesta espècie humana.

El poble sahrauí és bombardejat amb napalm i s’obté un genocidi, mentre que la resta de sahrauís es refugien en el desert algerià, prop de Tinduf, on es creeen els campaments de refugiats que encara hui hi són. A partir d’ací, Espanya cedeix el Sahara al Marroc i a Mauritània. L’ONU preveu el referèndum constantment, en el que el Marroc havia de signar però sempre s’ajorna. Mentre que a Espanya el govern socialista al 2004 realitza moviments diplomàtics de suport al Marroc. I des d’ací a l’actualitat, aquest ball vergonyós continua amagant, al darrere, poder, armament, morts, murs, guerres i el factor causant d’aquest conductisme humà: el capital.

Malgrat que la RASD està reconeguda cada vegada per més estats i la lluita continua vigent en peu.

Els sahrauís lluiten per aquest motiu ja que, en ser reconeguts com a independents, es posaria punt i final als conflictes o, almenys, tindrien la possibilitat de deixar les preparacions bèl·liques per al mur i podrien tornar amb les seues famílies, amb les dones i els xiquets, així com també tindrien possibilitats per a preocupar-se per altres qüestions com la millora del seu país, la industrialització, o els canvis a llarg termini per afavorir-los com a ciutadans i humans, abans que res. No cal mencionar la felicitat que aconseguirien en travessar la sorda pedra que no deixa escoltar les peticions sahrauís amb perspectives diferents a les dictades per l’abús del poder.

Cal destacar el president del Sàhara: Mohamed Abdelaziz, qui ha conduït el POLISARI i a la RASD cap a un compromís polític amb la legalitat internacional sobretot recolzant el pla de les Nacions Unides (Pla Baker) al 2003. Les Nacions Unides són una organització intergovernamental mundial amb la finalitat de mantindre la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en principis d’autodeterminació i vetllar el respecte als drets humans. Al Pla Baker s’exposava un període d’autonomia del Sahara dins de Marroc de quatre o cinc anys, i després d’aquest se celebraria un referèndum d’autodeterminació on el poble saharauí decidiria el seu estatut: país independent o província integrada a Marroc. Com es preveia el Marroc no ho acceptà.

Per a concloure, després d’haver esmentat la funció del Mur de la Vergonya, de les persones desaparegudes, dels campaments de refugiats, de les associacions d’ajuda, dels mitjans de comunicació, de l’importantíssim paper de la dona, del paper de la política, les ocupacions espanyoles, marroquines i mauritanes i el paper de l’ONU, raonaré sobre diversos aspectes socials.

Als països desenvolupats hi ha problemes de consumisme, de drogadicció, de depressió, de suicidi, contaminació ambiental, baralles familiars, fracàs escolar, faltes de respecte entre les persones, acumulació de capital i en resum, hi ha massa coses i per tant la gent d’aquestos països no sap apreciar tot el que té, incloent-nos-hi nosaltres mateixos.
Mentre que als països subdesenvolupats aquestes situacions no es donen ja que no hi ha tants recursos, no hi ha excés de capital, per tant no hi ha consumisme ni acumulació de diners, ni és un lloc industrialitzat; això és, no hi ha contaminació mediambiental, l’oportunitat d’estudiar no es desperdicia ja que és una cosa valuosa i escassa, i entre els sahrauís la vida familiar és molt respectuosa i d’amor, un clar exemple està en la salutació on després de saludar-se, pregunten per tota la seua família des de la dona fins a l’avi. I problemes com els suicidis o la depressió ni tan sols són plantejats ja que les seues preocupacions són més importants, com la subsistència en la terra inhòspita en què hi viuen.

La conducta del Marroc en aquest cas, seria egoista ja que es provoca la situació de desigualtat, l’adquisició de territoris amb riqueses minerals i, en resum, la preocupació pels interessos propis i, si cal, matar per a aconseguir-los; s’obliden que són qüestions immorals i el problema resta solventat. Mentre que els saharauís, entre ells i les associacions d’ajuda, fan un paper de persones altruistes ja que ajuden els altres sense esperar res a canvi perquè consideren que han de fer-ho, i sense tenir en compte els interessos propis. Responen a la reciprocitat i a la responsabilitat social ja que s’ajuden mútuament sense l’obligació de tornar el favor i tenen responsablitat social ja que el seu paper influeix en la societat d’una forma positiva i amb la intencionalitat de millorar la seua condició i d’obtindre una vida digna.

També repercutix ací l’autocrítica, que es dóna quan, a l’hora d’actuar, desatenem el judici de la consciència i aquesta actua com a jutge, lloant uns criteris i desaprobant-ne altres. I l’altre paper clau és la responsabilitat de referir-nos a éssers lliures i conscients que són amos dels seus propis actes, tot i que en aquesta obra és imprescindible l’actor anomenat “immoralitat” i l’actor anomenat “moralitat”. Ara depén de cada autocrítica, el paper de jutge, per saber de quin color és cada actor.

És indiscutible la realitat si és percebuda pel raonament que ocasiona cada sentit, com bé deixa veure el proverbi àrab citat al principi. Per tant, la realitat viscuda des d’una terra inhòspita, calurosa, en guerra, en lluita per la subsistència, amb patiment, amb evidències immorals i amb morts, és una mostra molt clara del nivell de vida, de la qualitat d’aquesta, que per una banda té carències però per l’altra, la seua riquesa és immensament enorme i envejable.

Aquesta veritat la saben millor que ningú aquells que la viuen dia a dia, aquells que la senten. Però, malgrat això, també són indiscutibles les qüestions subjectives, per tant, és indiscutible el punt màgic que adquireix la vida gràcies a una mirada especial, un somriure sincer, una bella paraula, una conversa plàcida, la companyia a les khaimes de la família i de les persones estimades, els tres tes, els balls, l’alegria que malgrat tota aquesta dolenta situació és present i constant; i, més encara, és el motiu pel qual viuen aquesta lluita tan intensa de la primera estrella fins a l’última quan ja tot és fosc. Per tant, les coses més insignificants d’aquesta vida són les més significants al llarg del temps, el claríssim exemple és el valor de la memòria, quan ja no ens queda res, vells i postrats al llit.

Potser amb la molesta lluminària dels llums i d’alguns aplaudiments els individus, que bocabadats i més capgirats que el quadre de Felip V, despertaran amb un bot del seient i es dissoldran entre la multitud. Llavors, se n’adonaran de què hi ha altres tipus de llums a la sala: bombetes meloses, amb intel·lectes tan plàcids com la mel d’un eixam d’abelles, que encara enlluernen més. I d’ací la incomprensió de la introducció d’alguns espectadors, que mentre dormien, no plantaven les orelles a la representació teatral.

Tan sols, ara, he de plantejar una qüestió per als espectadors (i us recomane que enceneu la bombeta,que no els llums!) que potser desemboque tan melosament com ells, en la vida.

A què aludiu després de presenciar aquesta obra?

http://iesjoanfustersueca.org/premiats09.htm

"Bon vi i fora d'ací"

2009-07-27T19:25:00.003+02:00

La dona nua que camina, tan bruna, amb pell de seda viatja pel teu cos amb una àmfora de bon vi. Juga a empényer-te contra les seues petites sines i a escapar d'uns mossos feroços que com un gegant famolenc, aboques als dolcíssims flams que et deixa entreveure, fen-te salivar. Poc a poc, t'embriaga amb la dolçor del vi que com un nadó beus dels seus mugrons durs i riallers. Jeus abraçat al seu cos d'argila mentre que a l'horitzó, albires com els turqueses moren i naixen pètals rosats que com el vi, desitges que no se'n vagen fora d'ací, on ets, amb la teua musa. Aquella d'argila, la radiant que et converteix en un pobre home foll. I a les teues entranyes ressona el teu cor dient: "Bon vi i queda't ací."

2009-06-04T22:40:00.001+02:00

La grandesa d'un rosa feroç.

El vostre perfum, màgic i atroç.

Així, xarre i xarre, xino-xano,

al bell mig d'aquest psicòleg

que, sense desistir, m'escolta.

La ferocitat grandiosa d'una rosa.

L'atrocitat del vostre màgic perfum.

Maleïda rauxa del seny!

Ni edat, ni saviesa, ni diferència.

Lloe la teua bellesa en silenci.

Maleïda rauxa del seny!

Tota història és sobrera.

Sospire.

La meua mirada es fon en tu,

Rosa feroç i atroç.