CAPÍTOL PRIMER

Només uns segons d'esbufecs del vent que gronxava els pardals negres per volar més lleugers i més lliures quan emprenien el vol, cantant alegres i fins, des de les teulades i des de les xemeneies dels terrats pintats de blanc del seu carrer. Vols i cants i la intensitat d'aquella verdor dels arbres que no s'havien cremat  i que no es cremarien mai. Contrastava el cel ras, ple de blavor, sense cap núvol que interrompira tal textura. No s'escoltava res més si no era, de tant en tant, algun nen que escridassava quelcom a les llunyanies mentre jugava alegre. La veu del vent ho feia emmudir tot de sobte amb el seu tacte de primavera. I la pregunta que ella es feia. No podia  parar de rumiar-la mentre es mirava aquell paisatge tan bell que li omplia els ulls, mentre el vent li allisava els cabells, mentre tocava amb els dits la llibertat que la deixondava dels seus somnis de cop en pensar. Allò que l'esgarrifava era la complexitat senzilla de la qüestió: què ocorreria ara?

Amb els peus damunt la taula de la terrassa, s'ho cavil·lava envoltada de màgia abstracta i alhora material d'aquelles vistes i d'aquells sentiments. Tancava els ulls ben fort, respirava molt a fons plenant la panxa d'aire i el cor de passió, tan agudament, que s'esdevenia en una fiblada molt forta. Quasi com un llamp poderós que tronava al seu interior, com un enfortit ressó d'aquella pregunta que se la rosegava per dintre com ho feien els corcs amb la fusta. Tenia els mugrons endurits a sota de la tela de la samarreta i el  el vent s'encarregava d'acaronar-li'ls, tranquil·litzant-la. A poc a poc, sense adonar-se'n, es desfeia els cabells de tant de toquejar-se'ls, inquieta, tot esmicolant-se la ment.

El cap li esclataria tard o d'hora. I és que, li calgué oblidar-lo per tornar-lo a trobar. Havia estat massa temps farta i una nit, entre balls i riotes, hagué d'enfrontar-se a la retrobada que sempre resultava, entre ells dos, innesperada i atzarosa. Topava amb els ulls d'aquell xic. Els seus ulls eren massa tendres i es pensaven tenir el dret per encendre en desori rostolls de calma i vides serenes sense permís. La conversa entre ambdós alhora que conversa, era excusa per estar-se més a prop l'un de l'altre. Els llavis que xarraven i xarraven i que es movien de pressa i de tant en tant, somrients, estaven a dos mil·límetres a fregar els seus.

 Aquella nit, havia sortit amb una de les seues poques i bones amigues. Havien decidit les dues passar-s'ho bé, xarrar, contar-se els embolics amorosos, les angoixes. De tant en tant, fumaven algun que altre cigarret de liar en la terrassa del bar que venia set cervesses a sis euros i les donava amb un poal ple dels etiquetatges d'aquestes que la gent havia anat adherint.  I en acabat de fer tot això, volien  anar-se'n a casa. En definitiva, volien fer el que elles anomenven " una nit de tranquis ". Però com sempre, acabaren comboiant-se i anant de festa, anant a ballar i anant a ofegar les penes sota els glops de l'alcohol.

En entrar al pub i veure aquell xic que tant havia significat per a ella i que havia deixat en suspens, sense donar-li cap oportunitat, li demanà a la seua amiga que anaren a beure un copet de cassalla per empassar-se millor la pregunta què podria passar entre ells, que sempre es feia i mai s'atrevia a intentar solventar com un jeroglífic. 

És que, el fons pou de l'espera havia vessat tota l'aigua de la seua breu, amarga i endolentida paciència al llarg de quatre anys i estava a punt de quedar-se eixut. El seu cap era com un gran crit quan els peus se t'enfonsen en la sorra d'una platja que t'estimes tant que quasi és teua i xiscles molt a gust i de debò però no aconseguia aclarir res. I és que, aquesta vegada, en un atac de naturalitat i d'assassinat a la vergonya que sempre li havia impedit aconseguir els seus objectius, li proposà de quedar.

Mentre ella, recordant tot això al terrat blanc pintat de somnis de sa casa, entre el sentiment únic i compartit de mil cosconelles que li escorcollaven la panxa com cercant l'impossible, s'observava la preciosa vegetació de la muntanya. De la seua muntanya. I la muntanya també es deixava contemplar, cada estona ho feia amb més esveltesa de dona madura i segura d'ella mateixa.

Quants cops havia estat pensant que volia ser com la seua muntanya, com els pardalets tan lliures i feliços que cantaven i volaven alt, molt alt ? Ara, sols li quedava esperar la resposta d'aquell xic que li arribaria durant els pròxims cinc dies i que tant la inquietava.

No podia parar de toquetejar-se els cabells que volaven al vent desfets i enfadats, mentre el seu cervell s'espremia cruelment com una taronja quan algú vol fer suc costosament esprement-lo i colant-lo per beure-se'l i fer-la desaparèixer ràpidament; oblidant el que li ha costat el procediment d'esprémer i en acabat, de colar.