L'encant dels trens de carbó
com el que hi ha de mostrari en record històric
de l'antiga estació de Gandia
ja no hi és enlloc.
L'encant és algú
que agafa una guitarra,
compra un bitllet,
baixa unes escales,
puja al tren,
seu i
xarra animadament amb amistats
al penúltim vagó.
Jo, muda, me'l mire.
Es fon amb el paissatge,
igual de passatger.
És qui és: un passatge efímer que mai llegiré.
Me l'abandone
sense més penyora que mirades entre
anades i tornades
frenades i parades
cridòries i veus
gentades i més gentades.
Ell, ni se n'adona.
La màquina pronuncia: "València-Nord, final del trajecte".
La vida és el viatge amb tren i ell, passatger de la meua vida,
en un atac de romanticisme extrem,
company efímer des de les 16:55 fins a les 17:55, exactament.
