No podem permetre que un jorn
pujant per unes escaletes de metall
allargassant impacientment la mà
en l'intent d'agafar la vida
l'esvarós cop ens resulte mortal.
Ambicionava,
abans que el cop mortal se m'obstinara,
un amor com els de les parelles normals.
I ben bé sabia que no podia ser.
O un amor de pel·lícula
que m'agradava imaginar
perdent el trellat per tu,
un poc més, en cada vers.
Vestit d'os cenyit a la cintura
com una bruixa blanca
amb tacons d'argent i
un cinturó vermell finet i
un pintallavis roig i
una cabellera solta d'atmetllers i
feta com una gran desfeta caragolada.
Seríem en un balcó d'un catorzé pis
tapats amb cubertor d'estrelles primaveral
la porta de número seixanta-nou, d'amor celestial,
d'una plaça urbana i sorollosa
que ens quedaria molt per sota.
Vigilant la ciutat des d'un gratacel,
torreó de l'urbs del segle vint-i-u.
Conversaríem mig bufats,
amb solemne sinceritat de valencians embriacs.
I em demanaries
(com en la millor escena del Titanic però a la valenciana)
darrere d'un tauler de dibuix assegut i posan-te les ulleres
que posara nua per a dibuixar-me i
jo ho faria amb molta il·lusió
amb la condició de vestir el teu collaret al meu coll
que duia en un jeroglífic daurat,
com el que parlaves tu,
el teu nom de dalt a baix inscrit.
Ambicionava,
sentir les teues mans en la meua espatlla
sentir versos d'Estellés musicats per Ovidi
a ritme tu i jo, "Els amants", fent-nos l'amor.
Encara duria el teu collaret...
Ambicionava,
Ai, Xiquet tot verdós, d'ulls oberts
t'ambicionava a tu sobre el meu pit tot nu
t'ambicionava a tu aferrat a la meua cintura, oint la lluna de València
Ai, Xiquet d'oliveres amb cabells de desfet...
