De franc, res i massa...

-La claredat són pensaments nus, distints.

-L'amor també és l'amargor.

-L'amor és un pacte sense signatura.
_________________________

Potser una imatge diga més del que vol dir,
Potser ningú entendrà res,
Potser l'ardor no és neguit d'amor,
Potser ho estem fent mal,
Potser no fem res bé,
Potser ens hem enganyat,
Potser hem tornat a pactar?


_______________________

Neguitosa enfilo el crestalls dels dies aturats a l'ombra d'uns mots íntims, efímers, per a res.
Però res és quelcom, quelcom del no-res! Ai...ai... del no-res vénen estralls de fem, on fem hostes els nostres pensaments. Pensaments de sabor amarg, pensaments i neguits, estralls de desassossecs, mirades mudes, tactes sords, amors quiets, morts estats de les ments...


Neguitosa ens esguardo des d'un raconet aturada, contrasta la pell de la claredat del dia extern, amb la pell de l'obscuretat de la nit interna, que dorm en la meua cambreta closa. Debades anem a la botiga i lloguem imatges repletes de mots sense que ningú se n'assabente. Que no siguin debades.

________________________

"Mare, a la vora del riu m'he deixat les sabates

però no li ho diga al pare que jo aniré per elles."

" Si sols foren les sabates..." 

 Aleshores, Sol emmudia, tancava els ulls i adormia el dia.

Al bell mig del mar de la nit, 
amb els estralls de les estreles 

i amb un silenci per sobre, 
brillaven els cabells d'argent de Lluna.

La nit, allargava els seus dits de cotó
i t'acaronava a tu, arpa de cants d'ones de mar.

Lluna caminava descalçada per la platja del teu cos,
adormit i quiet i tranquil.

Sol i Lluna adormien la son 
amb ajuda dels cants de l'arpa de la nit

i sesnse fer soroll, es fonien l'un en l'altre.

Aleshores, Lluna emmudia, tancava els ulls i adormia la nit.

                                         

La nostra vida no cap en esta vida,

El nostre amor no es diu sinò és amb l'amor,

El nostre intel·lecte necessita intel·lecte,

El nostre seny està ple de rauxa.

La nostra vida viu intensament,

El nostre amor fa l'amor apassionadament,

El nostre intel·lecte pensa inteligentment, 

El nostre seny ens ensenya bojament.

Després de tot, som humanament animals.

No hem d'estar pensant amb allò que mai no vam fer.

Estic orgullosa d'ésser del teu dolç i valent i fort i capaç i femení estirp. Eixes coses jo mai les dic, diuen que sóc massa per a mi, massa tancada si vols. Però no saben, la profunditat d'una mirada, el passatemps dels instants, l'humor de la vida i la fragilitat dels mots. Això tu ho copsares com la intuició femenina del teu seny, fins i tot en els moments més inconscients, sense jo dir-te res. Recorde el convencionalisme de les meues llàgrimes. Sí, t'enyorava. Però em sentia bé. No em feia falta plorar. Car, què haurien dit? Flor de gessamí, ja no sóc així.

Eixes coses, entenc que no s'han de dir, tampoc s'han de pensar, ho entenc. Jo t'hauria fet una festa, la més pura i fina, la més bella, com la teua infinita presència que em dóna forces omnipotents, malgrat que no crec en el més enllà. Car, què haurien dit?

Flor de gessami, hauríem anat a dansar amb el vent, a beure'ns la sal de la nostra amargura, a soltar les cadenes de l'enyorança que ens empresonava. Ens hauríem aferrat a la blancura d'una roba de seda, fresca, fina. Jeuríem en l'arena, en la gespa, en la sorra, fóra on fóra, abraçant el teu cos pàlid i groc, desgastat per naturalitats d'aquest cicle de la vida. Seria com dir-nos un -fins ara- cridat amb dolça  força.

Tenen ovaris, estes coses de la vida, jo mai t'hauria guarda't en una caixa. I mai no et vaig guardar. Si et confesse açò, és perquè jo et vaig convertir en flor i en arbre nu, per poder palpar-te i olorar-te amb amor i per crèixer de les teues fortes arrels. Et vaig deixar en l'alba, en els records, en el present, en la lluna blanca, en les flors d'olors i colors.

Bella flor de gessamí, has esclatat nua i muda en un àmbit tan alegre i viu com el de la mort. No hem considere egoïsta, car una mort com les d'ací sols serveix per sentir-se millor amb un mateix. 

 La mort que jo et vaig homenatjar
és la que diu -fins ara-
i -ens veiem prompte-.

És la flor més bella.

És la bella flor de gessamí.

La més gran.

Aspirava a poder fer-te un magnànim poema, una gran oda que et fera ressó al món, com les que fan els meus poetes preferits, però sols narrar-te, posar veu als teus actes, fa ombra a tot això i a tot allò i a totes les altres coses... que ja no m'importen. Tu sola, ressones i fas ombra al sol mateix.

La teua mort mai m'havia esglaiat, car de morts com la que vivies en vida no hi havia cap. Jo vaig viure amb tu eixa mort i ho vaig agrair, ho agrairé sempre. 

Els primers moments sempre són els més durs. Per a mi, fou el moment en què et vaig veure la cama tallada a l'hospital. Després d'això i d'acollir-te en casa, gràcies mare, perquè si no, hauries anat a una residència d'ancians. 

Sols recorde, les primeres experiències, sobre com posar-te l'orinal, com alçar-te i posar-te del llit al sofà, sobre com animar-te quan em deies que volies morir i ploraves, sobre com afrontar el teu càncer. Però després, et reies i et pintaves i tornaves a fer olor de gessamí. 

Fins que una de les teues ultimes nits, amb tots reunits com t'hauria agradat a tu, morires com l'àngel més pur i bell del cel, amb la innocència d'una son poderosa que et va deixar descansar després de tota una vida d'insomni. Mentre prenia la teua mà encara càlida, recordava aquells dies en els que em deies " tens el cel guanyat".

Tot un plaer cuidar-te, tornar-te el favor, el mateix que vas fer tu amb mi, en la meua infància. Jo sols podia projectar el que tu em vas aportar, com una deixeble més d'una de les més grans. Tu sola, ressones i fas ombra al sol mateix.

Olor a tu.

No et recordava amb tristesa, t'enyorava.

Formaves part del meu cor.

Primer, et bevies el gotet de llet blanca, sense sucre 

i tot seguit, et menjaves una poma.

Després, et punxaves, perquè t'ho ordenava la diabetis.

T'agradava fer-te les celles, maniosa de tot pèl.

Després, et pentinaves, et pintaves els llavis del color de la maduixa, et posaves el teu vestit de primavera, els teus collars plens de vida, i els afegies a la teua medalleta d'or de la mare de Déu. 

Tot seguit, baixaves de casa i al voltant dels gessamins, vora el solet, collies els capollets rosats per fer-te un fermall i posar-te'l al pit. Ja asseguda i perfumada, prenies el solet d'hivern. I al cap d'una estona, pujaves a casa i la impregnaves amb la teua essència de gessamí. Fores la rateta presumida, la dona amb caràcter que viví en la guerra, la Rosalía de Castro que deixà un home borratxo i fou independent amb tres fills, ets la dona que m'ha criat. 

Fores i ho eres, perquè vius en mi, ets el meu cor. 

 Fores, ets i seràs per sempre més. 

Perquè no et recorde amb tristesa, t'enyore.

Formes part del meu cor.

Per sempre més.

La mare és la vida
que ens premia

quan ens castiga.

______________________

El plaer és el sofriment

això sí, després. 

_________________

Una parella significa

insignificar l'excés,

significa incontrolar 

mesuradament

el control.